Al cel no hi ha gel

La calorada convida a les lectures refrescants. En els últims mesos han sortit publicades dues novel·les que fan correlat de les masses de gel: Germà de gel d’Alicia Kopf (L’Altra) i Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres de Mònica Batet (Meteora). Kopf, nom artístic d‘Imma Ávalos (Girona, 1982), ens presenta un diari molt original d’una dona que investiga obsessivament les expedicions polars històriques i, alhora, ens mostra la congelació de les relacions emocionals: uns pares separats, un germà autista, diverses relacions amoroses fallides, tot plegat emmarcat en l’evanescent món de les arts plàstiques. Batet (El Pont d’Armentera, 1976) s’inspira en Dovlàtov per estructurar l’obra a partir de dues maletes importants que ha de fer la protagonista en dos moments clau de la seva vida. La primera quan fuig de casa de l’avi i la segona quan fuig del seu país nòrdic, cap a París, l’únic topònim de la novel·la. Un bell volum de la biblioteca de l’avi que relata la tràgica conquesta del Pol Sud transforma Amundsen i Scott en els seus escuts protectors. En totes dues novel·les el gel polar marca el to expressiu de les dues dones. El diari de la protagonista de Kopf, dipositari de les seves obsessions polars i de la seva fragilitat quotidiana, és una troballa expressiva que juxtaposa amb encert el món interior i l’exterior. Hi escriu: “Com fer visible l’invisible és una pregunta poc freqüent per als exploradors, i molt freqüent per a un artista”.
El món que cartografia Batet no té topònims, però no costaria gaire associar-lo a l’Espanya franquista, com si la península ibèrica hagués estat traslladada uns quants paral·lels al nord. La protagonista viu en un país fred i fosc regit per una dictadura terrible. Els seus pares van desaparèixer i ella viu amb l’avi. El pare era un escriptor que es va revoltar contra la dictadura, amb un grup dissident que va deixar anar uns fulls volants que deien “No Pensem Com Vosaltres”. Un grup ràpidament reprimit i esborrat de la memòria col·lectiva, fins al punt que la filla en va descobrint la traça quan s’allunya de l’avi. Per la seva banda, Kopf parla de “l’èpica de seguir al lloc on som i aguantar el paper que ens ha assignat la vida” en el context d’una cuidadora de fill discapacitat, i alhora explora les zones d’inestabilitat emocional a través de l’escriptura (“el verí i la cura”) per arribar a conclusions tan rotundes com que “es pot extreure energia d’estar instal·lat en una zona d’inestabilitat” o que “no hi ha cosa més perillosa que la ironia en un estat d’emergència”. La seva crònica de la Fira Arco és demolidora, amb un èmfasi especial en els artistes que pretenen posar en evidència les dinàmiques del treball capitalista. Es pregunta Kopf: “¿Aquest posar en evidència unes dinàmiques sent-ne alhora part és cínic o porta a alguna manera de conscienciació? ¿Hi ha alguna forma crítica que no sigui absorbida pel sistema?”

Dues obres que exploren amb encert la sensació física de tocar gel: primer refresca i després crema.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 11/6/16

Comentaris

  1. I agree with your point of view of this article. This is a good article. Very timely given us so much useful information. Thank you!

    Alquilar casa rural

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma