dissabte, 18 de juny de 2016

Benvolguda paronímia

       Hi ha notícies breus que atenyen una notorietat periòdica sense que ningú no sàpiga gaire com. Són els succedanis de la famosa marmota nord-americana. Durant anys, per aquests verals el set de gener semblava impossible defugir l’absurda cursa de compradores afamades a les portes dels grans magatzems. Ara és la selectivitat. Cada any els exàmens susciten més reportatges, entrevistes i anècdotes. La tensió dels joves que s’hi enfronten apel·la a una nostàlgia dels mals tràngols que, amb els anys, es revelen banals. Un nou clàssic mediàtic de la selectivitat és la pregunta remaleïda, normalment relacionada amb llengua. El curs passat la catàfora va saltar a la fama. Enguany ha estat la paronímia, de bracet amb l’homonímia. Són mots parònims aquells que només es diferencien en un fonema: terrassa i terrissa, voteu i foteu, papa, Pepa, pipa, popa, pupa… També ho són els que s’assemblen, encara que no difereixen només d’una lletra. Periòdic i paròdic, per exemple. O la sentència “traduttore, traditore”. Els enigmistes i crucigramistes en vivim, d’aquestes semblances. Molts dels millors enigmes es fonamenten en l’homofonia, l’homonímia o la paronímia. I en català, la poeta Joana Raspall i el doctor Joan Martí, que acaba d’ingressar a l’Acadèmia de les Bones Lletres ocupant la plaça del finat Badia i Margarit, van publicar un sensacional Diccionari d'homònims i parònims.

       L’ús de la paronímia és remot. Ja Plató contraposa sema i soma, per parlar d’una ànima empresonada en un cos. Moltes llengües contenen expressions duals que contraposen parònims: el big bang, el Ying i el Yang, ziga-zaga, pim pam pum… Les sèries vocàliques de parònims han exercit una gran fascinació en escriptors de tots els temps. Rabelais descriu el seu Gargantua “Grand, gros, gras, gris”. Gracián, al seu Oráculo manual y arte de prudencia, estableix un consell moral extraordinari per als amants de les alegries extraconjugals: “Consiste el crédito en el recato más que en el hecho: si no es uno casto, sea cauto”. De la castedat adjectivada a la cautela només hi va una lletra. Però potser el cas més inquietant de paronímia és el d’un eslògan proposat per Fernando Pessoa arran de l’arribada a Portugal de la també paronímica Coca-cola. Ángel Crespo explica a La vida plural de Fernando Pessoa (1988) que l’any 1927 el poeta va rebre l’encàrrec d’inventar un lema publicitari per a la nova beguda nord-americana, i que es va empescar un eslògan que pivotava en la paronímia dels verbs “estranhar” i “entranhar”. Deia: “Primeiro estranha-se, depois entranha-se”. Corria el rumor que la beguda americana portava cocaïna. L’eslògan amb la paronímia pessoana va provocar una reacció fulminant del ministre de Sanitat portuguès, Ricardo Jorge: va ordenar confiscar tots els refrigeradors plens de Coca-cola que havien arribat a Portugal i en va prohibir el consum dos anys. El ministre va argüir que o bé era publicitat enganyosa o bé actuava com un estupefaent, que la primera vegada estranya i després provoca dependència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 18/6/16

1 comentari:

  1. I que tants alumnes diguin "rosa" quan volen dir aquella "rossa" de 4t que està tan bona!!

    ResponElimina

Entradas populares

Compartir