El ‘sorpasso’ compulsiu

Ha començat la campanya electoral i, de moment, l’únic guanyador a les enquestes és la paraula sorpasso. Em meravella amb quina facilitat els periodistes, tertulians i fins i tot els mateixos polítics s’han afanyat a utilitzar-la i esbombar-la. “El CIS confirma el sorpasso d’Units Podem al PSOE”, titulava ahir aquest diari. Xavier Domènech deia al míting inaugural: “Sabem que només hi ha un sorpasso que valgui, i és el sorpasso que farem al Partit Popular el 26-J!”. No cal esforçar-s’hi gaire per adonar-se que es podria dir “l’avançament” —o fins i tot “l’avenç” si volem ser més cultes— i tothom ho entendria, però suposo que l’italianisme li dóna un plus d’emoció i misteri, i a hores d’ara això és exactament el que necessitem per tornar a votar.

Els diccionaris diuen que el terme va florir políticament el 1984, quan el Partit Comunista italià va superar la democràcia Cristiana a les eleccions europees, i ho van celebrar gairebé com una victòria dels azzurri. Abans, però, hi havia hagut una pel·lícula del gran Dino Risi, Il sorpasso (1962). Fa poc la vaig tornar a veure. Els joves Vittorio Gassman i Jean Louis Trintignant es passaven dos dies al volant d’un Lancia Aurelia, descapotable, corrent per les carreteres acabades d’asfaltar del desarrollisme italià, avançant tots els cotxes i carros i motorinos que es trobaven al davant. Vivien la vida lliurats al sorpasso, sense normes. Hi havia una escena en què escoltaven un disc de Domenico Modugno al cotxe. Gassman comentava que estava de moda “l’alienació, com en aquell film d’Antonioni, L’eclipsi”, però a ell tot allò l’avorria. Preferia l’adrenalina de conduir.

Fins i tot d’una manera inconscient, pot ser que l’ús del sorpasso vulgui remarcar la italianització de la política espanyola. La centrifugació ideològica amb tants partits diferents, però també aquesta sensació canicular de ferragosto abans d’hora, de cosa lenta i burocràtica, que com menys t’ho esperes esclata amb una potència neorealista. S’apel·la el sorpasso, doncs, l’avançament a la italiana, potser per no haver de recuperar allò del gir lampedusià.


Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juny del 2016.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma