dilluns, 27 de juny de 2016

Les sèries i el temps

Aviat haurem de trobar una traducció per al concepte anglès binge-watching, tan de moda a tot arreu. Hi ha qui ho tradueix per “teleaddicció”, però és inexacte. Literalment, binge-watching vindria a ser “mirar amb un excés compulsiu”, de borratxera visual, i es refereix sobretot a l’acció de veure tota una temporada d’una telesèrie en una setmana o, en casos més extrems, d’una sola tirada. Abans —a lèpoca de Jo, Claudi, Dallas o Cañas y barro, per exemple—vèiem les sèries amb un ritme setmanal, aguantant-nos el suspens durant set dies, però els devedés i la televisió digital han portat més llibertat. De fet, aquesta manera de lliurar-se a una ficció s’assembla molt a la lectura d’una novel·la que no pots deixar. El lector o l’espectador es pensen que controlen el ritme amb què volen saber què passa, i potser per això la traducció hauria de jugar amb la idea de “devorar una sèrie”, o “empassar-se-la”.

Fa uns quants dies, precisament, la cadena Netflix va presentar un informe en què analitzava els hàbits dels seus clients i va confirmar que la majoria de telespectadors es lliuren al binge-watching sense cap problema. L’estudi remarcava que, quan es tracta de thrillers i sèries de terror, com ara Breaking Bad o The Walking Dead, hi dediquen entre dues i tres hores diàries, o més i tot. En canvi, amb els drames polítics o històrics, com ara House of Cards o Mad Men, s’ho prenen amb més calma. També com en literatura, doncs, l’estil i la complexitat argumental demanen un altre ritme.

 Fa poc vaig veure la quarta temporada de la sèrie The Americans, esplèndida i trista com en cap altre moment, amb els conflictes familiars i sentimentals dels espies russos cada cop més enrarits per la seva vida excepcional. Érem el 1983 i una de les subtrames es referia als soldats que morien a la guerra de l’Afganistan. Paral·lelament llegia Els nois de zinc (Raig Verd), el reportatge que Svetlana Aleksiévitx dedica a aquella guerra. Durant dos dies la lectura i la sèrie van coincidir en la meva vida i després es van distanciar de nou. La sèrie va avançar amb el seu ritme trepidant i la lectura dels horrors reals —els plors de les mares, l’odi dels soldats que tornen i el dolor dels tolits— encara continua amb mi, sense concessions.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juny del 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir