dilluns, 27 de juny de 2016

Postals perfumades

Tot i que les inicials del títol siguin PP, aquesta columna no és postelectoral sinó escatològica. La cultura catalana és coneguda per la seva afició a l’escatologia. Molts estrangers s’esparveren quan coneixen tradicions nadalenques tan nostrades com fer cagar el tió o posar un caganer al pessebre. Com que aquest és el típic article que escrius perquè surti publicat l’endemà d’una contesa electoral sense saber-ne els resultats aritmètics ni, menys encara, les primeres valoracions de les forces polítiques que maldaran per apropiar-se del relat post-electoral, qualsevol sorpresa resolutiva que es pugui haver donat durant la nit pot agafar el columnista amb els pixats al ventre i sense cap possibilitat de rectificar. Res que no sigui un empat, inexorablement tècnic, entre els pressumptes blocs serà una sorpresa majúscula. Tant se val si hi ha sorpasso com si no. Tot el que no sigui un pas enrere (o al costat) del president en funcions serà un pas zebra protegit per un cordó policial de Fernández y de Díaz. Els candidats empatats es veuran obligats a fer un Abbey Road de hàmster durant les setmanes caniculars fins que arribin a constituir un govern o esgotin novament el termini.
       Per això aquesta columna posa el focus en un comunicat de premsa que vaig rebre divendres per part d’un servei de fotografies en línia líder a Europa que abans es deia Fastlab. El motiu és una aplicació per a mòbil que permet enviar postals personalitzades amb les fotos del remitent des de qualsevol lloc del món sense necessitat de comprar segells, ara que la filatèlia ja comença a ser una disciplina arqueològica. És una bona idea que pot reomplir les nostres bústies amb les cada cop més escasses postals d’estiu. Com gairebé sempre, la innovació digital té víctimes col·laterals, però no deixa de ser llei de vida. En aquest cas, els damnificats són els editors de postals i els quiosquers que en venen. Però el seu nom desprèn un mal flaire, perquè tant el servei de fotografies en línia com l’App es diuen Pixum. Un nom que prové del píxel, esclar, però que demostra un desconeixement (o menyspreu) lingüístic notable. Pixum és la paraula que feia anar mon àvia quan entrava en un lloc tancat i sentia ferum de pixats. Pixum. Més malsonant que dir-ne orina o pipi. La irrupció del píxel (contracció de picture element) ja és general. Encapçalats per la productora Pixar, ha aparegut la revista Pix, la gamma de telèfons de Nokia Pix, el Palm Pixi, el Nissan Pixo o el portal Pixmania.com. Tanta incontinència urinària ens aclapara mentre esperem que algun polític ens convenci que no vivim a Can Pixa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum el 27/6/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir