Càmera o cambra dels horrors?

       La polèmica imatge de Chris Froome fent running per Mont Ventoux passarà a la història del ciclisme. Un ciclista sense bicicleta té un punt de còmic. Si, a més, va de groc i arrenca a córrer envoltat de públic cridaner, encara més. Un dels riscos de les carreteres són els accidents i els incidents amb el públic que les omple. Als ports del Tour n’hi ha hagut molts, des dels francesos que abraçaven Bahamontes al capdamunt dels cims per fer-li perdre temps al malànima que va clavar un cop de puny a la boca de l’estómac del grandíssim Eddy Merckx per perjudicar-lo en la seva pugna amb Bernard Thévenet en el Tour de 1975. L’excés de públic, sobretot a les pujades més dures, ha estat sempre una prova evident de l’interès que suscita el Tour. Els aficionats dibuixen a la carretera el nom dels seus ídols, s’hi instal·len en autocaravanes la nit abans i assisteixen a la llarguíssima rua publicitària que precedeix els corredors. Però cada cop hi ha més idiotes integrals que apareixen disfressats per les carreteres més estretes, en els últims quilòmetres, a l’espera d’aconseguir uns instants de glòria televisiva davant els més de seixanta milions d’espectadors que segueixen la Grande Boucle per la tele. El Tour és una gran xarxa social d’abast planetari que dura tres setmanes i tothom hi vol sortir.

       Hi ha gent pertorbada de tots els orígens que compareix a la carretera disfressada de dimoni, en pilota brava, amb malles de licra verda o amb la disfressa que va lluir a l’últim Saló del Manga. També hi ha marques que envien homes anunci a la guerra, a veure si cola, però en general predomina el mediòpata particular. Per intentar perllongar la seva presència mediàtica, l’interfecte no es limita a deixar-se veure al costat de la carretera, sinó que envaeix la calçada, corre al costat del ciclista tant com pot, saluda a càmera amb gestos ostensibles que despisten la moto i comet tota mena d’imbecil·litats que poden propiciar accidents entre els ciclistes. Veient les etapes de muntanya, sobta que no hi passin més desgràcies. El carnaval del Tour té un sol objectiu: el de la càmera. Tots aquests pertorbats són capaços de qualsevol cosa per sortir a la tele. La funció de les motos filmadores és donar fe de què passa, però la seva mera presència cada cop provoca més turbulències, fins al punt que pot influir en el desenllaç de la cursa. Ara ja són observadors poc fiables, perquè modifiquen allò que observen. Els espectadors, excitats per elles, corren, toquen, obstaculitzen, xoquen… Menys quan Froome va perdre els estreps, va abandonar la bici malmesa i es va fotre a córrer Mont Ventoux amunt. Ningú no va córrer al seu costat en aquell moment.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/7/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma