M'enamora l'antic

Els brocanters són éssers admirablement optimistes. Només cal veure quines coses arriben a posar a la venda per adonar-se de la seva confiança infinita en el desig humà. Al Mercantic de Sant Cugat hi ha antiquaris, brocanters i fins i tot una magnífica llibreria de segona mà que porta el nom dels mítics grans magatzems El Siglo i és molt acollidora i endreçada. La dialèctica del sector passa pel trànsit entre el vell i l’antic. Manipulant matusserament el poeta Foix podríem reescriure “Del vell me n’estic, però m’enamora l’antic”. O, per dir-ho de manera esnob, “faig calaix amb el mot vintage”, perquè el segon nom del ja referencial Mercantic de Sant Cugat resulta que és, ehem, Vintage Village. Doncs bé, hi ha un producte de brocanter que en els últims anys s’ha tornat anacrònic i va camí de fer-se més vintage que els texans estripats. És un objecte de regal que va arribar a ser un clàssic de la franja sofisticada: els encenedors de taula. En general, eren objectes extravagants que tenien com a màxima aspiració no semblar que eren encenedors. Potser per això eran tan regalats com poc usats.

       A la sabateria familiar de Noubarris, un dels clàssics obsequis nadalencs que ens portaven els representants de marques de sabates era, justament, l’encenedor de taula. Recordo una mena de pantera daurada que obria la boca per treure el foc, una sabata de senyora de taló fi que treia la flama per la punta i, sobretot sobretot, una bola del món també daurada que s’obria per la meitat, com un meló. Un cop esberlat, el viatge al centre de la terra revelava una mena de muntanyeta coronada per una pedra d’encendre i una roda estriada que es feia girar amb el dit. Em fascinava tant que vaig gastar tot el gas que devia contenir. Segur que si fem una llista de la mena d’encenedors de taula que recordem ens sortirà un inventari de rareses. Els millors, els dels hotels, restaurants i locals que se les volien donar d’elegants, sovint combinats amb cendrers de peu que, mitjançant enginyosos dispositius mecànics com discos rodants accionats per botons, amagaven les burilles de cigarret d’una manera mig màgica, provocant la fascinació dels nens. Ara ja ningú no fuma a l’interior dels locals públics i s’intenta que els nens tinguin el mínim contacte possible amb el tabac. Molts d’aquests encenedors de taula i cendrers de peu han estat prejubilats, en perdre la seva raó de ser. Deu ser el moment de recuperar-los sota l’etiqueta vintage, igual com es fa amb les càmeres analògiques, les màquines d’escriure, les samarretes amb símbols de la Unió Soviètica o els símbols franquistes.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/7/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma