dissabte, 30 de juliol de 2016

Pluja interior



Els responsables dels Festivals d’estiu, teatrals o musicals, sovint pateixen torticoli de tant mirar el cel. El divendres 22 amenaçava pluja quan a la Sala Fabià Puigserver estaven a punt d’estrenar l’estrambòtica versió de Platonov del belga Luk Percevalf. El director del Festival Grec Ramon Simó mirava els núvols i valorava els pronòstics de tempesta per decidir si suspenien el concert programat als Jardins del Grec. A l’interior vam seguir aquell Txèkhov monoaural com qui sent ploure, llegint la sobretitulació sense deixar de fitar uns actors neerlandesos alliçonats per no mirar-se entre ells en cap moment. A l’exterior, el xàfec va ser notable. Confiem que demà a la nit els Manel puguin cloure el Festival cantant al teatre Grec sense patir perquè la humitat ens faci baixar la serotonina. La pluja, que en alguns indrets no es considera una amenaça sinó una realitat inevitable, es viu aquí amb dramatisme. Un dels meus primers editors, Miquel Alzueta, deia que no anava al teatre perquè on no hi plovia mai. Ho contraposava al cinema. Suposo que era la seva manera de dir, en aquells anys vuitanta d’americana, Nick Havanna i corbata, que el teatre havia quedat antic. Ja fa temps que Alzueta ha canviat el món de l’edició pel mercat de l’art i no sé pas si trepitja gaires teatres, però si ho fes s’enduria alguna sorpresa.

        Hauria pogut veure com plovia al musical Fang i setge que es va representar a Olesa i al Paral·lel la temporada passada. Hi queia un veritable aiguat que afectava l’amplíssim escenari, ni que només fos per fidelitat meteorològica a les circumstàncies que van fer de la vigília de l’històric onze de setembre de 1714 un dia passat per aigua. També en aquest Festival Grec que demà acaba, esperem que en sec, l’hidròfil Alzueta hauria pogut xalar amb L’Empestat, el nou espectacle de Jordi Oriol que refon la tempesta shakespeariana amb la pesta camusiana, sense oblidar la versió que un ensordit Beethoven va fer de la peça de Shakespeare. Oriol és un poeta i actor de la generació de Josep Pedrals, Eduard Escoffet o Martí Sales que fa anys ja havia reverbalitzat Hamlet en el seu brillant La caiguda de l’H (o d’Amlet). Ara torna a acostar-se amb enginy desbordant a un relat suggerent, en aquest cas el de Pròsper i sa filla Miranda desterrats a una illa deserta, i novament ens sedueix, aquest cop sota una pluja persistent i ignominiosa que cau en escena sobre relator, piano i pianista traqueotomitzat (Carles Pedragosa), higrodirigits de manera impactant per Xavier Albertí. Va tenir el seu què veure ploure a mots i barrals durant una hora en una sala que es diu La Seca. Jordi Oriol, que ja ha escrit una vintena d’obres, és una mostra flagrant que el reconeixement del talent pot ser lent com la pluja fina, però que al final cala. La mateixa pluja que xopa un altre talentós com Roger Mas durant els tres minuts llargs que dura el videoclip de la cançó “Ella té un cel als ulls”, del seu darrer disc Irredempt. Mas hi canta sota la pluja. Alzueta, torna al teatre, home!

Màrius Serra. La Vanguardia. 30/7/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir