President Novell

       El 13 de maig de 2010, just abans de guanyar la segona lliga de Guardiola, vaig publicar un rum-rum sobre les tretze rèpliques de la font de Canaletes que hi ha a Barcelona. Es deia “¿Iremos a Canaletas?” i convocava els meus conveïns a anar-la a celebrar a la d’Horta, a la plaça de Santes Creus. El Pep Team no ens va decebre i vam canaletejar a la font hortenca més de dues-centes ànimes. En aquell ambient celebratori, un grup de joves del barri va començar a victorejar l’articulista a crits de “President, Màrius president!” Tot molt festiu i en clau local, però reconec que em van incomodar tant com si m’haguessin dit el nom del porc. Aquest dimecres vaig recordar aquells crits al Club Capitol. Davant mateix de la font de Canaletes original Queco Novell representa Confessió d’un expresident, un text magnífic de Davide Carnevali dirigit per Xavier Ricart. Tan aviat com surt a escena, l’home de les mil màscares presidencials a Polònia (Maragall, Zapatero, Rajoy o Puigdemont) es despulla de totes les capes de maquillatge i emergeix en escena a cara nua, com un veritable dummie presidencial disposat a confessar, amb un cinisme autocomplaent, la seva veritat de president que s’enriqueix, menteix i es veu premiat amb la reelecció.

       Davide Carnevali é i el blog confessional de Jordi Pujol toral espanyol del 26Jrti de cinisme que calgui, la seva veritat d' barri s un autor italià radicat ara a Berlin que ha viscut a Barcelona i ha passat pels cercles d’infinites combinacions de la Sala Beckett. Va escriure l’obra a Buenos Aires pensant en un joc analògic que portés l’espectador argentí a identificar el personatge amb l’expresident Carlos Menem fins que, al final, li sentissin dir que es deia Silvio Berlusconi. A Itàlia, el joc és l’invers. La traducció catalana, del mateix autor, prescindeix de noms. No calen, perquè gairebé tots els expresidents semblen tallats pel mateix patró. Les circumstàncies polítiques actuals conformen uns marcs mentals que l’obra activa amb viruència. Com no relacionar els retrets de l’expresident de la ficció als seus votants amb el comportament electoral espanyol el 26J? Com no relacionar les seves confessions amb el blog confessional de Jordi Pujol? Una de les troballes verbals de l’obra és la subtil diferenciació entre poble i població. L’expresident s’adreça al poble perquè és molt més senzill haver de tractar amb un sol cervell, diu, que no pas amb els de tota la població. Per això mateix, ell que no es considera pas intel·ligent sinó brillant, s’envolta de col·laboradors brillants però una mica menys intel·ligents que ell, els quals alhora fan servir la mateixa tàctica i així successivament fins a la base del poder. L’obra té la virtut d’anar més enllà de la sàtira. Al principi fa riure, però aviat deixa l’espectador en un estat postcoital inquietant que esclata com un rot agre quan l’expresident pregunta per què l’han deixat fer, un mirall fètid que empudega la platea. Durant les pauses en les que el dummie presidencial Novell beu aigua les consciències dels espectadors pateixen un procés accelerat de liqüefacció. Es prega la població que passi pel teatre que hi ha davant de Canaletes.

Màrius Serra. La Vanguardia. 16/7/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma