Pujol Cruells empoderat

No sempre és fàcil compartir cognom. Sobretot si el teu ha estat conquerit per algú molt popular i influent. Encara més si de propi passà a comú a còpia d’epònims. És el cas dels Pujol. És difícil dir-se’n després del pujolisme, l’antipujolisme, totes les conjugacions del verb pujolejar i el gir inesperat que a la darreria Jordi Pujol i Soley esdevingui un ver cas gramatical, equiparable al ablatiu o el datiu: el cas Pujol. La millor estratègia per sobreviure a tot aquest pujoleig és afegir el cognom de la mare. Això és el que fa Adrià Pujol Cruells, antropòleg verbívor, autor inclassificable tocat pel do de l’escriptura, de qui fins ara coneixíem textos breus i dos llibres tan extraordinaris com complementaris: Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona (tots dos editats per Sidillà, i el segon traduït al castellà per Anna Carreras a Laura Editora). Pujol Cruells, begurenc, és fill d’un dels molts Pujols no asSoleyats del país, traductor de Shakespeare i corrector de Josep Pla, de manera que s’ha criat al costat d’una biblioteca excepcional, i això es nota en el fons d’armari verbal que gasta. Si a Picadura vagarejava per la seva ciutat d’acollida en una espècie de deriva situacionista que brodava i desbordava qualsevol visió idíl·lica de la Barcelona postFòrum, ara torna a la narrativa en moviment.
       Un encàrrec inspirador l’ha empès a escriure la Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic), el tercer lliurament d’una sèrie de guies allunyades del camí dret googlemàpic que s’afegeix a les de Perpinyà (Joan-Daniel Bezsonof) i L’Alguer (Joan-Elies Adell). Pujol Cruells fa un recorregut verbal per la memòria d’una co-marca, com la rebateja amb encert alarmant, que Josep Pla va elevar a la categoria de mite literari. Repassa tants pobles i veïnats com vol, evacua teories tocades per la tramuntana, inventaria llocs de visita obligada, n’inventa d’elusió recomanada i en revela d’inexistència comprovable. No deixa camp per verd i ningú li podrà retreure que hi falti res, ans al contrari. Però tant li fotria, si no hagués acomplert amb escreix el propòsit de cartografiar un terreny tan delimitat, perquè la lectura és una festa, el tarannà local brolla pertot, els personatges que Pla va eclipsar reviscolen amb brillantor i les descobertes són tan estimulants que el lector atent té la sensació de travessar unes quantes capes de ceba de cop. El viatge al centre de la ceba inclou meravelles de la narrativa breu com els episodis amb què Pujol Cruells il·lustra l’especialitat local del collonar. Mode històric: “He anat a fer una cervesa a Begur. El cel és encapotat. A la barra trenco el gel amb un vellarcàs. —Sembla que plourà. —Fa de mal dir. També semblava que guanyaríem la guerra”. Mode contemporani: “Al desaparegut Resturant l’Arc, de Palafrugell, una família barcelonina demana si tenen menú vegetarià. L’Amo els diu, —Si voleu us mato un bròquil, però trigaré una mica, que els meus són criats en llibertat”. Com diria Salvat: “Quina guia el meu estel, quin estel la meva guia”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 9/7/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma