Corxeres regalades

       La cantant de Vilassar Judit Neddermann (de cal Nedèrman, que diuen els vilassarencs) acaba de publicar el seu segon disc de títol molt conseqüent: Un segon. A diferència d’altres músics coetanis, Neddermann no posa les seves cançons a la xarxa perquè tothom se les pugui descarregar. Ven els seus discos als concerts i a les poques botigues que queden. D’aquest ja n’ha venut vora dos mil. No és poc. En una entrevista a la revista Esguard explica que no regala la seva música perquè no s’ho pot permetre. Li sembla una via de promoció però una via nefasta des de la perspectiva de l’educació cultural. “Els músics i tots els artistes sembla com que vivim de l’aire i estem tot el dia inspirats, i no és així”, s’exclama. Parla dels diners que costa fer un disc i també de tota l’energia que s’hi aboca. Després arriba al quid de la qüestió: “No sé per què veiem malament els diners. Sembla que sigui dolent pagar per alguna cosa”. El seu raonament és demolidor. Quan algú li demana on pot trobar la seva música gratis respon que li digui on pot trobar ella verdures gratis. “Quan jo recullo els deu euros d’un disc que em paga algú, de vegades vaig directament a la verduleria i amb aquests deu euros compro tres plàtans, dos porros, una carbassa i dos tomàquets”. Porros vegetals, s’entén. Diu que el fenomen de la música gratuïta és un peix que es mossega la cua, perquè només s’ho poden permetre els grups que ja tenen molt de públic i que viuen dels diners que generen les moltes visites al YouTube. Però no totes les xarxes són iguals. A Spotify, tot i que paguen molt malament, els músics com Judit Neddermann sí que hi són perquè els escoltin. No es poden permetre no ser-hi. Passa al revés: els artistes que tenen molts seguidors es poden permetre el luxe de no ser-hi i posar els seus nous discos en algun portal privat. La conclusió, com sempre, és una pura qüestió de poder. O, com reconeix Neddermann amb humilitat: “Si a les plataformes els interesses tu o a tu t’interessen les plataformes. A mi m’interessen les plataformes”.

       Cada cop hi ha més veus femenines al panorama musical català. Després de les Maremar Bonet & Rossell, la nòmina s’ha disparat: Sílvia Pérez Cruz, Lídia Pujol, Helena Miquel, Andrea Motis, Anna Roig, Ivette Nadal, Maria Coma, Bikimel, Gemma Humet... Algunes han tocat en grups, però normalment són solistes. La irrupció de The Mamzelles, un trio d’actrius i cantants amb dos discos, va canviar la tendència. I aquest estiu hi ha un altre grup femení que s’està inflant a fer bolos. Es diuen Les Anxovetes (Montse Ferrermoner, Marta Pérez i Tona Gafarot) i es dediquen al noble art de l’havanera, un estil musical que associem a veus de mariners enrogallats alçant el got de rom cremat. Aquest trio gironí ha aconseguit que El canó de Palamós o d’altres havaneres clàssiques d’Ortega Monasterio sonin reconeixibles i alhora diferents, amb una bona combinació vocal i un acompanyament solvent de corda. M’agradaria veure-les en un concert conjunt amb la banda de post-punk barcelonina Les Sueques.

Màrius Serra. La Vanguardia 20/8/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma