dissabte, 27 d’agost de 2016

Lectura enardida

  
     Mathias Enard va néixer a Niort, una localitat de la França atlàntica, i viu a Barcelona des de fa setze anys. Coneixedor de l’àrab i el persa, la millor paraula per definir la seva formació universitària és orientalista. Però Enard és també un reconegut narrador que ha publicat una desena de novel·les, la majoria dels quals traduïdes al castellà i al català. La primera, La Perfection du tir (Actes Sud, 2003) ja li va reportar el Premi dels Cinc Continents de la Francofonia i la primera llengua a la qual va ser traduïda va ser el català: El tret perfecte (Pagès, 2004). L’última novel·la, Boussole (Actes Sud, 2015), ha rebut el prestigiós Goncourt. La setmana que ve surt en català a Empúries (Brúixola) i en castellà a Random House. És una novel·la torrencial que transcorre en una nit insomne del musicòleg Franz Ritter al seu apartament de Viena. Mentre resseguim la deriva mental de qui no pot agafar el son, assitim a dues intenses històries d’amor que no responen a la lògica triangular sinó a la dels cercles concèntrics. Hi ha l’enamorament evocat per l’ara inabastable Sarah, orientalista com ell, i l’amor culturitzat per tots els estímuls que li arriben d’Orient. Són segles de fascinació per l’exotisme d’aquest vast territori a l’Est de la civilització occidental que el musicòleg vienès superposa en capes diverses per fornejar el pastís del seu amor concret per algú.

       Descobrim episodis, lectures, percepcions i personatges que ens traslladen a Istambul o a Palmira, a Pèrsia, a Síria, al Líban... A la Sarah, subjecte del seu desig, li encanta llegir el món com un seguit de coincidències, de trobades fortuïtes que doten d’un sentit ple al conjunt, tot dibuixant el samsara. Frank revisa, en el seu somieg enfebrit, la construcció del mite d’Orient des d’Occident. Un primer Orient d’estudiosos i viatgers, com l’orientalista austríac Joseph von Hammer-Purgstall, sobre el qual arriben notícies a Europa; un segon Orient, que seria el de Goethe o de Victor Hugo, que no coneixien ni les llengües orientals ni els països on es parlen, però es basaven en els treballs dels primers; i encara un tercer Orient, el de Berlioz o de Wagner, que es nodria d’unes obres que també eren indirectes. La lectura de Brúixola és una triple dutxa verbal amb aigües que porten tres perfums: el de l’erudició, el de la sensibilitat i el de la passió. Lògicament, Orient i Occident mai no apareixen per separat, perquè l’un no té sentit sense l’altre, igual com passa amb els enamorats. I aquest fet tan evident resulta especialment paradoxal quan llegim aquesta història d’amor tràgic en les circumstàncies històriques actuals. Les últimes dues paraules de l’endreça final d’Enard són clares: “Als sirians”. A última hora, el musicòleg vienès explica per què se sent més lliure en un hotel musulmà que no pas en un d’alemany: en el segon hi ha els Evangelis dins del calaixet de la tauleta de nit, mentre que al musulmà hi ha una petita brúixola enganxada a la fusta del llit perquè localitzis la Meca. Però una brúixola pot servir per localitzar tota la resta de direccions, també.

Màrius Serra. La Vanguardia. 27/8/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir