dimecres, 14 de setembre de 2016

Cultura rima amb ruptura

Bona nit, compatriotes. Jo sóc del 63, i per tant del babyboom. Com que encara érem menors d’edat el 75, vam acabar sent la generació del desencant, o del semenfotisme. No vam viure la foguerada antifranquista i, de sobte, quan vam ser majors d’edat (en el meu cas el 81) tot tornava a estar lligat i ben lligat. Allà al Congreso i aquí al Parlament, tothom disposat a encetar dècades letàrgiques de merda sota les catifes, oasis d’aigües putrefactes i retòrica vàcua. Poca gent sortia del rengle per dir que no, que allò no, però afortunadament en vam trobar uns quants per alfabetitzar-nos. Jo, que sóc de l’última generació que no va estudiar ni un minut de català a l’escola, vaig fer amb la A d’Artís o Alcover, la B de Brossa o Barnils, la C de Calders o Corominas, la E d’Estellés o Espriu, la F de Foix o Fuster, la P de Palau, Pla, Pedrolo, la OPQ d’Oliver Pere Quart, la R de Riba o Rodoreda, la S de Sagarra o Salvat... i així fins a la X del xiroi Xirinachs.

De totes les lletres de tots els alfabets vull dedicar aquest parlament a la A d’Avel·lí Artís. L’estimat Tísner va fer d’avi dels meus germans grans, encapçalats pel Jaume Fuster, un escriptor veí, plaçanoví. D’en Tísner vam aprendre moltes coses, perquè era un home savi, ardit i polifacètic que tenia moltes aptituds, però sobretot vam aprendre una actitud. Una actitud positiva, propositiva, sorneguera, enjogassada, irreductible i lluminosa, que puc resumir en només tres paraules: Endavant les atxes!

En Tísner va ser el que les sis lletres del seu nom de ploma indiquen: T de traductor, I d’il·lustrador, S de supervivent, N de novel·lista, E d’enigmista i R de reporter. Als anys noranta el visitava al pis del carrer comte Borrell. Ell deia que algun dia la gent d’aquest país tornaria a ser capaç de considerar-lo un país de debò i jo no ho veia gaire clar. Com?, li demanava. Quan? I llavors ell sempre apel·lava a un mot emblemàtic: cultura. Educació i cultura. Llibertat i cultura. Justícia i cultura. Llengua i cultura. País i cultura. Jo, si avui sóc aquí, és per això. Perquè estimo la cultura, perquè m’interpel·la i em fa tenir esperit crític. I per això mateix, en la vetlla d’aquesta enèsima última Diada reivindicativa, vull reivindicar la Cultura i subratllar que Cultura no rima amb Reforma, rima amb Ruptura!

Quan l’enyorat Jordi Carbonell va dir a Sant Boi ara fa 40 anys que “som intransigents en la nostra moderadíssima posició perquè no volem que la prudència ens faci traïdors” deia això: volem un país lliure perquè volem un país culte i Cultura no rima amb Reforma, rima amb Ruptura. Som pacients, però no volem que la paciència ens faci traïdors. Entenem que hi hagi estratègies diverses, però no volem que l’estratègia ens faci traïdors. Tenim prioritats ideològiques, però no volem que ens facin traïdors. L’any 76, a Sant Boi, Carbonell també va dir “no volem que ens rentin la cara amb un drap brut, volem democràcia real”. I què tenim 40 anys més tard? La democràcia tricameral espanyola és un drap brut que no passa la prova del cotó. Es veten candidats, es proscriuen partits, s’espia als representants del poble, es silencien idees, es manipulen proves, es prevarica, es roba i els tribunals togats es dediquen a cantar madrigals entre borborigmes. Un madrigal és una composició vocal anacrònica, que ja va perdre pistonada al segle XVII amb l’arribada de l’òpera.

Vivim temps de grans paradoxes. Una de les més conegudes de l’antigor és la d’Aquil·les i la tortuga. Aquil·les, convençut de ser més veloç que una tortuga, abans de la cursa li dóna un avantatge, comencen a córrer i quan arriba al punt on era la tortuga, resulta que la bestiola ja ha avançat una mica. Llavors Aquil·les repeteix el procés sense desanimar-se, però quan torna a arribar a la nova posició de la tortuga, aquesta ja ha tornat a avançar una mica més, i així el procés s’eternitza (coses dels processos), de manera que, en teoria, Aquil·les (que per si algú encara no ho ha captat seria el poble català) no pot atrapar mai la tortuga (la independència). Ja em disculpareu, però després d’uns anys de metàfores marineres, he pensat que en tocava una de més tèrria, més de tocar de peus a terra.

Ara hi ha compatriotes que, des d’un catalanisme que jo trobo genuí i respectable, sembla que plantegin el camí cap a la independència en els termes teòrics d’Aquil·les i la tortuga. Ara bé, tothom pot veure que no cal ser Usain Bolt per posar-se a córrer darrere d’una tortuga, avançar-la i demostrar que el pes de la realitat desmenteix la paradoxa teòrica. Però és que a més un matemàtic escocès ja al segle XVII (l’època dels madrigals) va demostrar també en el pla teòric que una suma d’infinits termes pot tenir un resultat finit. És a dir, que els temps en què Aquil·les recorre la distància que el separa de la posició anterior de la tortuga són cada cop menors i al final la suma dóna un resultat finit, just quan Aquil·les atrapa la tortuga i la supera. Ara som en aquest punt. Estem a punt.

Res no em plauria més aquesta nit que tenir en Tísner aquí al davant, i poder-li dir que Aquil·les ja està a punt d’atrapar la tortuga, que estem a punt, a un pam de la República Catalana i que mantindrem la mà oberta, ferma i estesa, tant als nouvinguts que vulguin incorporar-s’hi, com als discrepants que admetin ser minoritaris igual com els independentistes ho hem admès durant els quaranta anys de purgatori que han vingut després de la quarentena infernal del franquisme. Sabem que Aquil·les també és conegut pel seu taló. El nostre és deixar de creure en la nostra cultura, en la nostra llengua, en nosaltres mateixos. Res més no hem de témer. Som demòcrates, volem votar i ens volem governar. Sabem somriure i posar-nos seriosos. Volem viure l’aventura de conviure sense cap impostura, amb democràtica factura, no pas a cops de judicatura. En aquesta enèsima última Diada reivindicativa, reivindico la literatura, que és lectura, relectura, escriptura i reescriptura. Fixeu-vos-hi bé. Els mots de la cultura no rimen amb reforma, rimen amb ruptura! Estem ben a punt.

Català a l’atac! Visca Catalunya lliure!


Màrius Serra. Vetlla de la Diada del 2016. El Fossar de les Moreres.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir