Desonnexió entre reixes

El primer diari gran editat en castellà que va publicar mots encreuats en català va ser El País. En Tísner (Avel·lí Artís-Gener) n’havia fet per a La Publicitat en la dècada dels 30 i, en tornar de l’exili mexicà, va reprendre el gènere a la revista Tele/Estel el 1967. El tarannà progressista del diari, fundat el 1976, va propiciar que decidissin publicar una secció diària en català del rei dels passatemps lingüístics. En Tísner es va empescar una denominació singular —Mots enreixats— i va consolidar un espai per a la llengua catalana més enllà del suplement específic (el Quadern), en la maqueta general del diari, tot i que només per a l’edició del Principat. Hi va estar enreixant mots fins al 1984 quan, per discrepàncies polítiques relacionades amb el tractament periodístic del cas Banca Catalana, va decidir marxar-ne de manera unilateral. Curiosament, la seva renúncia va tenir l’efecte de guanyar espai per a la llengua catalana. D’una banda, perquè la direcció d’El País va buscar-li un substitut a corre cuita (el traductor Àngel Tortadès) i, sobretot, perquè una setmana després La Vanguardia (llavors dirigida per Joan Tàpia i amb Lluís Foix de subdirector) va rescatar-lo de l’atur i va obrir una finestra nova al català al nostre diari. Els mots encreuats d’en Tísner van fer ballar el cap als lectors de La Vanguardia des de 1984 fins al juny de 1990. Ara fa 26 anys que vaig tenir l’honor de succeir-lo.

Tortadès va signar els mots enreixats a El País fins a l’octubre de 1990. Llavors va fitxar per El Observador, un altre diari en castellà que també obria la finestra als mots encreuats en català, i El País va tornar a buscar substitut per al substitut d’en Tísner. Aquesta vegada la interinitat es va perllongar una mica. De primer els va fer Jordi de Callús (pseudònim del corrector Jordi Badia), després a mitges amb Pau de Cambrils (Pau Vidal) i, des de juny de 1992, el mateix Pau Vidal a cara descoberta. Durant aquestes dues dècades llargues de publicar mots enreixats, Vidal ha desenvolupat una fructífera carrera com a traductor literari de l’italià (Camilleri, Lampedusa), lingüista combatiu (El catanyol es cura, El bilingüisme mata) i novel·lista de gènere (Aigua bruta, Fronts oberts). Aquest setembre, però, El País ha tancat la finestra diària de mots enreixats i l’ha reduïda a una dosi setmanal al suplement en català dels dijous. Això sí, signada amb foto i tot. Qualsevol diari és (o hauria de ser) plenament sobirà a l’hora de decidir els seus continguts, només faltaria, però no deixa de ser un signe dels temps que aquella finestra que en Tísner va obrir a la llengua catalana justament ara s’hagi tancat. Qui desconnecta i de què?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/9/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma