Doble estultícia

       La setmana passada, entre els milers de tuits relliscosos que devien esborrar polítics, empreses, corporacions i persones públiques arreu del món, en va refulgir un amb llum pròpia. El va difondre el dimecres el compte oficial en castellà dels Jocs Olímpics de Rio (@rio2016_es) durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Paralímpics. Mentre el públic present a Maracanà escoltava l’himne paralímpic el compte va piular: “Suena el himno paralímpico, todos de pie”, acompanyat de tres pictogrames xirois i tres etiquetes contextualitzadores: #CeremoniaDeApertura #JuegosParalimpicos #Rio2016. Tenint en compte que la imatge emblemàtica dels Paralímpics són atletes en cadira de rodes, l’ordre de posar-se dempeus resulta desafortunada i per això van esborrar el tuit immediatament. Com és sabut, un tuit esborrat és una incitació al meme, un trofeu de caça major en el món digital, de manera que la ficada de pota (o de peu) va generar molta polseguera. No conec cap figura retòrica que permeti designar la capacitat d’equivocar-se dues vegades per motius oposats, però potser podríem fer servir la terminologia tenística de la doble falta per qualificar el tuit paralímpic de doble estultícia.

       Els responsables del tuit es van equivocar dues vegades. En primer lloc perquè es van deixar portar pel clixé fraseològic que associa himne i posar-se-drets. Hi ha usuaris nefastos del llenguatge verbal que escriuen amb descurança ortogràfica, d’altres violenten la sintaxi i n’hi ha, com en aquest cas, que es limiten a reproduir tòpics sense preocupar-se del sentit del que diuen. Són paraules vàcues repetides amb insistència de psitàcid, eslògans gastats per la barroera erosió del semenfotisme. Qui ho va redactar no ho va pensar, simplement, i això sol ja el desqualifica. Subvertint la valenciana dita: impensat i fet. El fet d’esborrar-lo ignominiosament després de les primeres reaccions a la xarxa encara agreuja l’error. Potser perquè ja havien començat amb un error clamorós, els responsables del perfil es van tornar a equivocar. Per entendre-ho, només cal fixar-se en la manera tan desacomplexada amb què el col·lectiu de cecs usa verbs com ara mirar o veure. Et veig bé, et diu un cec tan aviat com te’l presenten, o m’agrada la teva camisa. Pocs col·lectius com el de la gent amb visió reduïda tenen aquesta capacitat autoirònica. Però ho fan a consciència, sense eufemismes, com els membres de l’associació de discapacitats (ho sento, no m’acostumo a dir-ne diversos funcionals) que en un club de lectura a la biblioteca de La Cellera de Ter (la Selva) em van regalar un exemplar de la seva revista, que duia per títol “L’Esguerrat”. Sense manies. Els de Rio van ficar la pota dues vegades.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/9/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma