dimecres, 21 de setembre de 2016

El final de les cançons

L’altre dia, no em pregunteu per què, escoltava Year of the Cat, la cançó que Al Stewart va gravar el 1976, i al final, després de gairebé set minuts i no sé quants solos, em vaig adonar d’una cosa: ja gairebé no es fan cançons que s’acabin així, de mica en mica, com si algú anés abaixant el volum fins que es fa el silenci. es veu que tècnicament se’n diu un fade out. A més de Year of the Cat, és fàcil recordar cançons de fa unes dècades que s’acaben així. Penso en Hurricane, de Bob Dylan, que es clou amb un solo d’harmònica. O en Mrs Robinson, de Simon & Garfunkel, que s’esllangueix amb la tonada que ha dominat tota la cançó. O en Walk on By, on Dionne Warwick i els cors no deixen de cantar, però es van difuminant fins que no se sent res.

Paul Valéry deia que els escriptors no acaben els llibres, sinó que els abandonen, i amb aquesta mena de cançons passa el mateix: sembla que els músics ho deixin abans d’hora. Potser no tenen la contundència d’un final conjuntat, aquell pas del so al silenci en un segon i el ressò que et queda a les orelles, però en canvi les cançons amb fade out juguen amb el misteri d’allò que s’ha desintegrat, com si el músics s’allunyessin en la distància, cada cop més petits. Repasso la música actual i m’adono que aquesta manera d’acabar la cançó té cada cop menys adeptes. En tot el nou disc d’Adele, per exemple, no hi ha cap cançó que s’acabi així. En el de Giant Sand només una, Man on a String, i és la que té un aire més retro. Només els grups que fan una música arrelada en una tradició, ja sigui dels anys 70 o els 80, busquen l’artifici del fade out. La impressió és que la ràdio, les pistes de ball i els DJs van imposar de mica en mica, per conveniència, els finals sobtats, per enllaçar millor una cançó amb l’altra. Quan hi penso, jo trobo a faltar aquells finals lents i decreixents, com si els nous temps —ràpids, breus, fugissers— els haguessin fet fora del reialme de la música actual, per això no se m’acut millor manera d’acabar aquesta columna que fent un homenatge a les cançons amb fade out i anar abaixant el volum de les meves paraules fins que de mica... en mica... van... desapareix...

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juliol del 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir