En paraules litorals

El lingüista Rudolf Ortega acaba de publicar En defensa de la llengua (Angle Editorial), un recull de discursos, manifestos i altres textos decisius en la història de la llengua catalana. Tal com diu al pròleg Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, “la història social catalana es pot llegir com un seguit de patrons repetitius que pivoten sobre la llengua, una història circular que esperem que algun dia trencarà els seus límits”. La tria comença el 1749 amb les “Instruccions per a l’ensenyança de Minyons” de Baldiri Rexach i arriba fins al contundent discurs que Joan Solà va fer al Parlament de Catalunya l’any 2009. Ortega no es limita als discursos d’autor (Milà i Fontanals als Jocs Florals de 1859, Pompeu Fabra als de 1934, Josep Carner als de l’exili el 1948 o Quim Monzó a la Fira de Frankfurt el 2007), sinó que també recull memorials de greugues, manifestos, pròlegs i declaracions. Quan el text és d’abast més ampli, com les Bases de Manresa de 1892, es limita a reproduir la part relativa a la llengua. L’antologia orteguiana, de 36 textos, recorda un altre recull recent de 28 discursos, triats en aquest cas per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté: Tornarem a vèncer (Ara Llibres). Només en coincideixen dos, el missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana dels intel·lectuals espanyols (1924) i el pregó de Monzó a Frankfurt.

       L’era digital ha comportat un salt documental en la transcripció de l’oralitat, però això no sempre ha estat així. Els antòlegs de discursos sovint treballen amb versions escrites que no sempre són literals. Demà farà quaranta anys del discurs que l’enyorat Jordi Carbonell pronuncià a la Diada de Sant Boi. Les seves paraules més citades són “que la prudència no ens faci traïdors”, però la Cadena Ser ha recuperat un enregistrament i podem apreciar que, si bé el sentit és el mateix, la literalitat difereix una mica. Carbonell va dir: “Som intransigents en la nostra moderadíssima posició perquè no volem que la prudència ens faci traïdors”. Molt més xocant és el cas de la cèlebre frase del president Companys: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Solé i Sabaté en recull la transcripció que publicà el diari La Humanitat, i no diu vèncer sinó guanyar: “tornarem a guanyar”. Companys ho va dir des del balcó de la plaça Sant Jaume en tornar del penal del Puerto de Santa Maria, on havia estat reclòs d’ençà del judici pels Fets d’Octubre. El sentit no varia, però la forma sí. Solé ho investiga i en treu l’entrellat a les memòries de Josep Benet. L’any 76, mentre preparava una conferència sobre la Guerra Civil, Benet va llegir aquelles paraules per primer cop i va sucumbir a la pulsió correctora, una de les parafílies catalanesques més habituals. Ell mateix ho explica: “Em vaig atrevir a canviar el mot guanyar original pel seu sinònim vèncer perquè em semblà més expressiu en aquella hora de canvi. La frase, com jo l’havia dita, fou repetida pels que no coneixien el text original del discurs, i ha continuat essent repetida en la meva versió”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 10/9/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma