És tan autèntic...!

A vegades hi ha lectures que se solapen i, encara que no tinguin res a veure, acaben ajudant-se. Dies enrere llegia un assaig del crític Lionel Trilling, Sinceritart i autenticitat. Trilling hi desenvolupa la idea que la sinceritat, que era observada com una virtut literària a l’època de Shakespeare & companyia, amb el Romanticisme va anar virant cap a l’autenticitat. La diferència contenia un matís important, encara més preciós amb la modernitat: l’artifici literari, la ficció, la mentida, formen part del joc creatiu, i és des d’aquest punt que s’ha de valorar el que és autèntic, i no pas des de la realitat. Al seu assaig Trilling no s’acaba de mullar, però dóna molts exemples per fer-nos pensar. En unes pàgines memorables, per exemple, retreu a Nathalie Sarraute que trobi inautèntica la pobra Emma Bovary, l’heroïna de Flaubert, només perquè el seu món neix de lectures fetes de llocs comuns.

L’assaig de Trilling és del 1972 i em preguntava com veuria avui la autenticitat en la narrativa actual, amb el gir tan present de l’autoficció. Aleshores vaig començar a llegir un llibre excel·lent, Bowie, del pensador Simon Critchley (en castellà a leditorial Sexto Piso). Critchley comença amb una confessió compromesa: “Cap persona m’ha donat tant plaer com David Bowie al llarg de la meva vida”. A partir d’aquí, explica la seva relació amb l’obra de Bowie i n’analitza les cançons i la carrera per destacar-ne el seu component únic com a artista, fins i tot més enllà de la música. La idea principal que Critchley defensa amb brillantor és que Bowie és inautèntic, precisament, i és aquesta impostura allò que el converteix en un gran artista. La creació d’herois i antiherois com Ziggy Stardust, Major Tom i tants d’altres, disc rere disc fins a l’últim, Blackstar, junt amb l’obsessió pels detalls mínims en gravar la música, o el sentit de les lletres, l’acosta a la Veritat. Les paraules de Critchley il·luminen encara més l’obra de Bowie. A diferència d’ell, sovint, les estrelles musicals d’avui dia fan un negoci de la proximitat, i com més autèntics i propers volen semblar, més falsos i tòpics es projecten.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de setembre del 2016.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma