Paròdies de no-ficció

La gala de presentació de la temporada teatral catalana conduïda per Guillem Albà va tenir la virtut de ser concreta i inconcreta alhora. Inconcreta perquè no va donar gaire informació sobre espectacles específics. Concreta perquè va reivindicar el teatre des de la ductilitat del mateix llenguatge teatral, que permet tota mena de propostes. Un dels territoris que va explorar el guió de Pau Escribano va ser el de la paròdia. Amb la col·laboració d’actors i presentadors televisius, van connectar amb un presumpte programa cultural que parodiava alguns espais esportius que exploren els marges del tòtem futbolístic. Uns esforçats Toni Puntí i Gemma Ruiz narraven amb entusiasme detalls banals de la jornada teatral, previs i posteriors a una funció. Vam veure actors i actrius que arribaven al teatre a peu, en taxi o dalt d’un patinet, vam escoltar gent que sortia de la funció (el periodista esportiu Bernat Soler) sulfurada per l’omnipresència del teatre a la tele en contrast amb els pocs partits de futbol retransmesos, i fins i tot vam poder veure algun fragment de la representació, repetit a càmera lenta. Tot plegat emmarcat en el debat recurrent de la poca presència dels fets culturals en les principals finestres dels mitjans audiovisuals. Cada gremi busca sempre el seu premi, però l’omnipresència mediàtica del fenomen esportiu (tanquem zoom: futbol, tanquem una mica més: Barça) és incontestable. No han passat ni dues setmanes des d’aquella paròdia de ficció perquè una paròdia de no ficció la superi: el cantautor Neymar turmentant els veïns davant la rialla continguda d’un amic seu. Algun documentalista desvagat hauria de comparar la quantitat i qualitat dels minuts dedicats al pianista Neymar amb els dedicats a altres pianistes. Deplorable, amb les dues síl·labes centrals subratllades.

       Afortunadament, la setmana que ve s’obre el període de matriculació a la flamant Escola Municipal de Música de Can Fargues, a la masia homònima d’Horta, una vella reivindicació veïnal que per fi s’ha fet realitat. Tot semblava haver arribat a bon port fins que, ai las, ha arribat l’hora de dotar-la de contingut, perquè ara resulta que el concurs d’adjudicació ha estat recorregut per dos dels projectes educatius que s’hi havien presentat, que posen en qüestió el criteri que ha portat a l’elecció d’una empresa de gestió sociocultural sense cap arrelament al barri. L’Escola Pausa fa vint anys que opera a la zona i aporta dades en el seu recurs per afirmar que l’empresa de gestió escollida per l’Ajuntament no ha fet la millor oferta econòmica, amb un increment de salaris més baix que els altres licitadors del concurs, ni tampoc no ha quedat en primer lloc en les puntuacions dels criteris tècnics. Quan es tracta de triar sempre hi ha greuges, però la percepció dels veïns és que el govern municipal ha optat pel paracaigudes i no pas per la cultura de proximitat, la qual cosa podria inspirar una paròdia del govern Colau tan fàcilment superable com la que acaba de protagonitzar el pianista Neymar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 17/9/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma