Pedra, paper o visera

       Els brexitosos britànics acaben de presentar un bitllet plastificat de 5 lliures. La notícia és el material, perquè fins ara a la zona euro els bitllets són sinònim de paper. Barcelona, sempre amatent als batecs de la modernitat, innova en aquesta mateixa direcció plàstica des d’una altra perspectiva. Com a territori ocupat per les hosts turístiques, la ciutat de Barcelona acaba d’editar un curiós mapa que ha de servir d’auxili per als esforçats agents de la Guàrdia Urbana. D’entrada, és un mapa teòricament indestructible, d’un material registrat amb el nom de Paper de Pedra, una combinació de carbonat càlcic (80%) i una petita quantitat de resines no tòxiques de polietilè (20%). Res a veure, doncs, amb el cartó-pedra dels decorats teatrals, fet amb pasta de paper endurida amb gluten, guix o escaiola per imitar la pedra. El carbonat càlcic és un mineral molt abundant a les zones calcàries i les pedreres de marbre o guix en van plenes. Tot i que que sembla dissenyat per carregar-se la versemblança d’aquell joc infantil que contraposa pedra, paper i tisora, figura que aquest paper petri és impermeable, expel·leix el greix i evita la creació de fongs. Unes condicions que li permetran formar part del kit de guàrdia (urbana).

O sigui, que al costat de la porra i altres adminicles, ara els blaus uniformats portaran una arma rectangular desplegable de paper petri on es pot llegir “Barcelona en poques paraules” sobre un subtítol benintencionat: “Comunicació fàcil entre agents i visitants”. Res no és senzill, però el mapa conté una petita guia de conversa que gairebé triplica la proposta estrella del sistema educatiu trilingüe dels PPC’s: català, castellà, anglès, francès, rus, xinès, japonès i àrab. Els microdiàlegs octolingües, agrupats per temes (mobilitat, seguretat, salut, turisme), acompanyen un mapa de Ciutat Vella i la part baixa de l’Eixample. Al dors, els mapes dels altres nou districtes de la ciutat. El treball infogràfic és excel·lent i la cinquantena de missatges octolingües, rere pictogrames prou clars, remeten a les grans preguntes existencials del viatger: Sóc aquí? Bugaderia? Com anar-hi? Farmàcia? On és? Consolat? Objectes perduts? Comissaria per fer denúncia? Quant costa? Caixer automàtic? Coses així en les vuit llengües, entre les quals es troba a faltar el suahili. Per escriure La cantant calba, Eugène Ionesco va partir d’una sèrie de diàlegs extrets en desordre d’un manual de llengua estrangera, un gènere literari capaç de generar frases de la densitat moral de “My taylor is rich”. Amb les que figuren a “Barcelona en poques paraules” com a molt hauria pogut escriure un rap.


Màrius Serra. La Vanguardia. 20/9/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma