dilluns, 5 de setembre de 2016

Triangle lul·lià

Els clàssics sovint intimiden, sobretot si el seu nom es transforma en marca i comença a aparèixer als discursos dels prohoms (no hi vulguin veure cap al·lusió política) o a les façanes dels edificis oficials que hostatgen institucions. És el cas de Ramon Llull. Una figura de gran abast per les múltiples paternitats que se li atribueixen. Algunes, tan constatables com que és el pare del català literari o l’antecedent més remot de la informàtica, a partir de l’exploració combinatòria de la seva cèlebre Art. D’altres, apòcrifes, com la seva presumpta relació amb la càbala i l’alquímia. El lul·lisme és un univers vastíssim. Tota una branca del saber universal. Llull va escriure prop de tres-cents títols, però la bibliografia lul·liana és inabastable. La recent comprèn meravelles com l’assaig L’Art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la ciència de Josep Maria Ruiz Simon (Quaderns Crema, 1999) i excrescències narratives com la novel·la Raimon o el seny fantàstic de Lluís Racionero (Laia, 1985). La institucionalització commemorativa de l’any Llull ha impulsat la publicació d’un grapat de nous llibres que haurien d’actuar com a naus trencaglaç per al lector contemporani. Per tenir una visió panoràmica de l’obra de Llull la proposta més adequada és Llull x Llull. Una antologia de textos de Ramon Llull, a cura de Joan Santanach (L’Avenç), que aposta per combinar text (original) i context (descriptiu), en una proporció molt equilibrada cuinada a partir de set obres principals. Llegir Llull x Llull és doblement profitós perquè dóna context i ens empeny cap al text original en un català sorprenentment proper.

       El lector que prefereixi una aproximació biogràfica a un personatge tan extraordinari quedarà ben servit amb Ramon Llull essencial (retrat d’un pare d’Europa) de Pere Villalba (Librosdevanguardia). Villalba ressegueix el periple vital del longeu mallorquí amb precisió acadèmica i amenitat periodística. Salpebra el relat amb destacats d’impacte, on es permet comparar la seva art amb les tàctiques de Cruyff o reprodueix el perfil anatòmic que es desprèn de l’estudi paleopatològic efectuat el 1985 sobre les restes òssies del beat, però també explica amb claredat les famoses rodes codificades de l’Ars Magna. Villalba descriu amb una prudent distància els episodis més mitificats de la seva biografia —lubricitat, conversió, mort— i els contrasta amb la informació disponible. Una tercera aproximació a Llull pot ser narrativa. Gabriel Ensenyat Pujol extreu, a Ramon Llull, contes i exemples (EnSiola Editorial), narracions breus amb què el mallorquí captava l’atenció del lector per difondre les seves idees. La seva gran aportació, sobretot a L’Arbre de ciència, és que mentre els predicadors medievals recopilaven exemples i els adequaven, Llull capgira els termes i converteix la doctrina en exemple: els quatre elements mantenen debats, en Triangle i en Quadrangle se saluden… Un dels més bells (L’ermità i la rata) l’ha arribat a musicar Maria del Mar Bonet a “La rata que tornà una donzella”. Una banda sonora lul·liana.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 3/9/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir