De torsimanys i llops

Ahir es va celebrar el dia internacional de la traducció. Es van programar actes diversos per explorar les dificultats de traslladar textos d’una llengua a una altra. De reescriure’ls. Es va divulgar un manifest que reclama una major visibilitat per als traductors. Hi ha un cert consens entre els editors literaris per revalorar la figura del traductor, fins al punt que alguns editors ja posen el seu nom en la coberta dels llibres. Llibreries de nova fornada, com la Calders a Barcelona, n’han subratllat la importància agrupant llibres d’autors diversos traduïts pel mateix professional. Les condicions laborals continuen sent penoses, però d’afecte no els en falta. Abans de l’estiu, Seix Barral va publicar El fantasma en el libro, un assaig sobre la traducció de Javier Calvo. Calvo és un destacat narrador barceloní que ha traduït al castellà autors anglosaxons del pes de Foster Wallace, Coetzee, DeLillo o Rushdie, entre d’altres. Les reflexions calvistes van en sintonia amb el discurs general en defensa de la traducció literària (entesa com l’últim reducte d’un món que periclita), però advoquen per una certa invisibilitat del traductor en el seu paper d’intermediari fantasmagòric: “nuestro trabajo permanece en la página ya no como un vestigio, sino como un eco”. Alguns noms de gran prestigi van transformar la traducció en una activitat intervencionista. Borges reescrivint Faulkner i reinterpretant-ne l’estil. Algunes de les operacions fan pensar en el mot torsimany, provinent de l’àrab, que designa els intèrprets (orals) i té un sentit afegit de murrieria. Un torsimany no és només algú que interpreta un missatge sinó que també s’ho fa venir bé per portar l’aigua al seu molí.


En el seu assaig Calvo repassa mostres de reescriptura, analitza el dia a dia de la traducció de textos literaris a partir de l’experiència professional d’uns quants coetanis, dóna dades que matisen la preeminència de l’anglès com a llengua de partida i remata l’assaig amb una altra modalitat de desaparició del traductor. Si començava preconitzant-ne una de virtual i fantasmagòrica, acaba al·ludint a una desaparició digna de Jack l’Esbudellador: la fantraducció o fansub. Fa unes dècades els fans occidentals de l’animació japonesa es van començar a organitzar per subtitular col·lectivament els animes japonesos que la indústria occidental encara no havia comprat ni traduït. El fansub és fill de l’avidesa, la impaciència i, doncs, la velocitat inherent a la xarxa digital. Calvo exemplifica la seva extensió a d’altres àmbits, com les sagues de JK Rowling o George RR Martin, i explora un futur de traduccions sense traductors que ja és molt present fora del nínxol literari. Un nínxol que, tanmateix, és ple de vida. Sense anar més lluny, demà dissabte als Lluïsos d’Horta un Lluís d’Horta de cognom Homar preestrena la traducció al castellà de la seva reeixida versió del Terra Baixa de Guimerà que ben aviat ha de portar a Madrid. El dramaturg Pau Miró agafa el llop per les orelles i crida amb el bon Manelic: “Maté al lobo”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 1/10/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma