dilluns, 10 d’octubre de 2016

Doncs jo no sóc Elena Ferrante

Cada cop que llegeixo un “Tots som algú” tremolo. Fa deu anys em va fotre molt la campanya de l’Estat contra Rubianes (que sembla un títol de pel·lícula americana de judicis) però no em vaig identificar amb el “Tots som Rubianes” subsegüent. De Rubianes només n’hi havia un i clonar-lo hauria estat inaguantable. Encara pitjor em va semblar el “Tots som Messi”. I un be negre amb potes rosses sense diacrítics! De Messi Messi només n’hi haurà un en tota l’eternitat, i victimitzar algú per motius fiscals quan els calés li surten per les orelles em sembla d’una inanitat indignant. Ara veig que molts col·legues de professió, escriptors de renom variable, han engegat una campanya per dir que tots som Elena Ferrante. Doncs miri, em sap greu, però jo no. Tots no som ni Rubianes ni Messi ni Ferrante.
Fa vuit dies el periodista Claudio Gatti va revelar al suplement cultural del Sole 24 Ore, i a tres altres mitjans internacionals alhora, la identitat d’Elena Ferrante, autora d’una tetralogia napolitana que ha venut milions d’exemplars arreu del món. La traductora Anita Raja ha confirmat ser Elena Ferrante en una tirallonga de sis tuits publicats en un compte ad hoc que ha estat esborrat vuit hores després d’admetre-ho i ha demanat que la deixin en pau. Hi té tot el dret, només faltaria. Igual com Gatti tenia tot el dret a fer la seva feina. La investigació, reeixida, va consistir en un fet tan poc discutible com observar l’augment hiperbòlic del patrimoni de la traductora, que havia multiplicat per set els seus ingressos coincidint amb el fenomen editorial Ferrante i havia adquirit, entre altres, una vil·la a la Toscana. Que des de The Guardian tractin Gatti de burd detectiu privat “sense cap comprensió de la literatura, la imaginació o el respecte a la vida privada” sona a rebequeria. Que potser no ho haurien publicat, si Gatti els ho hagués ofert? Que potser la mera existència d’un pseudònim no incita a voler-ne saber el nom ocult?
El gremi editorial en pes s’ha mobilitzat a favor de Raja. Escriptors i editors deploren la revelació de la seva identitat amb la campanya “Tots som Elena Ferrante”. En canvi, el gremi periodístic no ha reaccionat. Ningú no ha cridat “Tots som Claudio Gatti”. Potser aquesta indiferència s’explica perquè l’expeditiu Gatti resideix als Estats Units i col·labora amb el New York Times, l’International Herald Tribune o el Philadelphia Inquirer. Potser per la manera, més aviat abrupta, amb què ho ha donat a conèixer, extractes bancaris inclosos. O potser perquè el periodisme s’ha tornat tan opinatiu i acomodatici que un paio que es dedica a perseguir fets per buscar notícies ja només mereix la reprovació pública.



Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/10/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir