El silenci de Beckett

Diu que Bob Dylan no agafa el telèfon i l’Acadèmia Sueca s’ha cansat de trucar per dir-li que li han donat el Nobel de Literatura. Si fos ara, potser s’ho repensarien a l’hora de triar un perfil tan alternatiu que ni tan sols es molesta en reconèixer el premi. I això que estaven avisats: el 2007, Dylan tampoc no va anar a recollir el Príncep d’Astúries i va enviar una nota amable excusant-se’n. De fet, la situació em recorda l’any que van atorgar el Nobel a Samuel Beckett, el 1969. Als 63 anys, Beckett ja havia escrit totes les obres més importants, del Godot al Molloy, del Watt als Dies feliços. Era un autor de culte, tímid i poc donat a la vida pública: dirigia obres de teatre a París, per exemple, però no anava mai a les estrenes. Quan va rebre el premi, doncs, Beckett no el va anar a recollir i va enviar-hi el seu editor, Jerôme Lindon.

Els detalls d’aquells dies, l’angoixa de Beckett davant el premi i el que li venia a sobre, són ara més coneguts perquè s’acaba de publicar el quart volum de la seva correspondència, que va del 1966 al 1989, any en què va morir. “Em resulta impossible escriure o parlar de la meva obra”, diu en més d’una ocasió, quan rep cartes de professors universitaris o lectors entusiastes i ell encara troba l’esma per respondre-les. Si per carta ja li és impossible, encara més davant el públic endiumenjat dun acte reial. El premi Nobel agreuja la seva desconfiança natural en tot allò que queda fora del text, i el reconeixement sobtat a nivell mundial només pot perjudicar-lo. Ho viu gairebé com una ofensa: “Espero que la meva obra em perdonarà i em permetrà que m’hi acosti de nou”, escriu. Potser és culpa del premi o potser no, però el cert és que la seva obra posterior, escassa, és sobretot un viatge cap a la impossibilitat de la comunicació i el silenci.

Estic temptat de pensar que ara el silenci de Dylan té unes arrels semblants i que tots els anys d’èxit l’han dut a la saturació extrema. M’hi fa pensar una anècdota que ha corregut aquests dies. Bob Dylan i Leonard Cohen van en cotxe i escolten la ràdio. Sona una cançó de Dylan i Cohem li diu que és el número u. Dylan li respon: “No, tu ets el número u. Jo sóc el número zero”. Per Dylan aquest zero és un punt de partida; per Beckett era el punt final i el soroll del Nobel només feia que aturar-lo en aquell viatge expressiu.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 d’octubre del 2016.

Comentaris

  1. Posats a donar al Premi Nobel a la Literatura-Música podrien haver pensat amb en LEONARD COHEN.

    I.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma