dilluns, 3 d’octubre de 2016

Japó abans del sushi

Pompeu Fabra era un amant del tennis. Va formar part de la secció de tennis del Futbol Club Barcelona i, ja instal·lat a Badalona, va fundar el Badalona Lawn Tennis. Segons sosté en diversos escrits el pedagog badaloní Joan Soler i Amigó, Fabra va introduir al diccionari català la paraula japonesa micaco per culpa del tennis. Els seus companys de raqueta, entre els quals el pare del pedagog, van insistir tant que Fabra va entrar al diccionari dos badalonismes com micaco (nespra) i badiu (pati interior). Encara avui el DIEC defineix micaco “Fruit del nesprer del Japó”. Inicialment les nespres arribaven de Filipines, però eren més petites i es van anar imposant les japoneses. En diverses poblacions del Maresme de les nespres (o nesples) en diuen micaco (o derivats com melicaco o maricaco), i del fruiter micaquer (o melicaquer o maricaquer). Micaco és un mot japonès. Fa anys el japonès catalanoparlant Ko Tazawa va explicar a TV3 que de les nespres en diuen biwa, però que mikkaku designa les de tres llavors i que també existeix un fruit semblant anomenat ikkako. Pel que sembla, les primeres llavors de micaquer van arribar de prop de Nagasaki, en una zona cristianitzada per Sant Francesc Xavier en el segle XVI, quan va viatjar de Goa al Japó.


       Un segle més tard, en 1614, una expedició japonesa encapçalada pel samurai Hasekura Tsunenaga Rokuemon va arribar a Andalusia després de travessar el Pacífic i l’Atlàntic. L’objectiu era visitar el Papa i aconseguir el seu suport en la defensa de les comunitats de cristians japonesos. Pel que sembla, vint-i-cinc dels expedicionaris es van acabar instal·lant a Andalusia. Com que els seus descendents portaven cognoms que els locals trobaven molt difícils de retenir, els van agrupar tots sota el mateix paraigua. Encara avui, hi ha unes sis-centes persones a la província de Sevilla, sobretot a Coria del Río, que es diuen Japón. Al lector futboler li sonarà un àrbitre, ja retirat, anomenat Japón Sevilla. És un dels descendents d’aquells expedicionaris. Des de l’any 2013 l’excol·legiat de cognom nipó exerceix de cònsol honorari del Japó a Sevilla, tot i que no sap japonès. Aquesta és una de les cent històries curioses sobre la llengua que figuren a Una lengua muy larga (Arpa), de Lola Pons Rodríguez, un llibre molt amè d’aquesta filòloga i professora de la Universitat de Sevilla que demostra una gran capacitat per transmetre la fascinació que provoquen les paraules. A partir de l’exercici quotidià de mantenir el blog Nosolodeyod.com, Lola Pons ha desenvolupat estratègies narratives molt eficaces. Un simple passeig per IKEA pot esdevenir una lliçó magistral sobre història de la llengua.  

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/10/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir