dimarts, 18 d’octubre de 2016

Més enllà de Bob Dylan

Avui volia parlar encara del Nobel per a Bob Dylan. Volia comentar amb quina febre la comunitat literària s’ha posat a debatre si és pertinent, o no, que un lletrista de primer ordre, autor d’himnes generacionals i gran cançons, s’endugui també el premi més important de literatura. Feia anys que la decisió de l’acadèmia sueca no alçava tanta polseguera, i en part això passa perquè gent que potser no llegeix gaire, però escolta música, per fi pot compartir l’alegria del Nobel.

M’hauria agradat parlar de literatura. Discutir si és just que el guanyi Bob Dylan i no Philip Roth, o Alan Bennett, o Janet Malcolm (i cito només autors anglo-saxons). Llavors, però, això ens portaria a parlar de la naturalesa del premi, tan exclusiu i amb tanta projecció mediàtica que sempre, sempre, serà injust, i després podríem citar uns quants autors que no el van guanyar i se’l mereixien, de Rodoreda a Bernhard, d’Auden a Borges. Cosa que ens situaria al centre de la qüestió: ¿qui són els senyors d’Estocolm que donen el premi? Ho llegeixen tot? Se sap, per exemple, que cada any trien cinc finalistes, i que per merèixer el premi han d’haver sortit a la llista com a mínim dues vegades...

En aquest punt, però, m’adono que el conflicte serà sempre inherent al premi. Parlar-ne és perdre espai per parlar de literatura i potser val més estalviar la tinta per dedicar-la a les lectures recents. Penso en Solos en Londres, de Sam Selvon (Automática editorial), un autor de Trinidad i Tobago que el 1956 va descriure en aquesta excel·lent novel·la el xoc social i cultural dels caribenys que emigraven a Londres per treballar. A més, la traducció dEnrique Maldonado reflecteix amb rigor i estil lesforç lingüístic de lautor. Selvon no va guanyar el Nobel, ni per casualitat, però segurament va ser una baula perquè anys després el rebés un altre narrador caribeny, V.S. Naipaul. O com Metáfora y memoria (Mardulce), el llibre d’assajos de Cynthia Ozick, provocatius i enlluernadors, i que demostren que a més de ser una novel·lista extraordinària, candidata per dret al Nobel, Ozick té una mirada única sobre el seu art. Per exemple a l’assaig “Blues de la alta cultura”, on escriu: “Los lectores no son lo mismo que los espectadores”.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 doctubre del 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir