Postureig eqüestre

L’estàtua eqüestre de Franco (decapitat) passarà a la història com la primera escultura instal·lada en una exposició perquè els visitants la facin servir de diana. El pim pam pum sobre la figura acèfala del dictador no ha estat només dialèctic. Li han llançat ous, caquis, pintura, estelades, nines inflables... Abans de la inauguració al servei de neteja municipal ja se li va girar feina. Però després del desfici llancívol, el consistori va decidir reinterpretar aquests actes, que sobre qualsevol altra escultura de la ciutat haurien estat considerats vandàlics. En van dir participació ciutadana. Des de la gloriosa època de Vicenç Altaió al capdavant del KRTU que a Barcelona no es veien tantes performances. Val a dir que per Sant Medir l’esport nacional dels graciencs és el tir al sant, però allà els projectils són caramels i la figura viatja carrer Gran avall protegida per una mena d’urna transparent. A tocar de Franco, per més reinterpretat que ens el serveixin, la paraula urna pren un sentit tràgic. I, per tant, no és estrany que aquestes mostres de protesta ciutadana al final ultrapassessin els límits de qualsevol ordenança municipal i el tombessin.
La història de l’escultura eqüestre és llarga i poc variada. A l’antiga Roma, després dels senadors ja venien els equites, també anomenats classe eqüestre perquè els primers foren soldats que es podien permetre un cavall. Les estàtues eqüestres romanes van marcar la pauta a un gènere escultòric sense gaire marge per a la innovació. Tant se val si el cavall el munta Marc Aureli com Pizarro, Simón Bolívar, Felip III o Gengis Khan. Una de les úniques variacions que permet el guió és la posició de les potes del cavall. A Cuba, que és un país d’ordre, hi ha moltes estàtues eqüestres dels pares de la pàtria. Quan el cavall piafa és que el genet que el munta va lluitar a les dues guerres d’alliberament i morí en combat, quan només té una pota aixecada és que va morir després de combatre en una i quan té les quatre potes a terra és que va sobreviure. Veig que, en altres països, el codi coincideix. A cavall encabritat correspon mort en combat, una sola pota enlaire equival a mort posterior per les ferides rebudes i les quatre potes al terra, mort per causes naturals. Potser sí que l’escultor Josep Viladomat i Massanas, autor de l’estàtua de la discòrdia, també va voler fer una intervenció l’any 1963 fent que la pota davantera del cavall estigués (tossudament) alçada, 12 anys abans de constatar que Franco moriria al llit. L’any 34 el mateix Viladomat ja havia esculpit la República que ara ha expulsat Llucmajor del nomenclàtor barceloní i el 72 va esculpir l’Avi que hi ha a la Masia del Barça, aquest cop sense cavall.

       Ah, per cert, i sobre el debat per l’emplaçament res a dir, tret que sigui itinerant: després del Born, exposició i escultures podrien anar al passeig de Colom davant de Capitania, al Camp de la Bota, a Mallorca amb Roger de Llanos de Luna i després fer una itinerància que comencés per Tortosa.

Màrius Serra. La Vanguardia. 22/10/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma