dimecres, 5 d’octubre de 2016

Un home que se’n va

Un home surt a buscar tabac i no torna. La seva dona l’espera. Passen els anys... Les variacions narratives sobre l’home que se’n va, l’home que es va perdre, l’home que fuig, es van convertir fa més d’un segle en un dels temes de la literatura moderna. Parent llunyà del William Wilson d’Edgar Allan Poe (1839), i de l’escrivent Bartleby de Melville (1852) —desclassats socials—, el desertor familiar més emblemàtic és Wakefield, el protagonista del relat de Nathaniel Hawthorne (1837). Recordem-ho: a Londres, un bon dia, Wakefield diu a la seva dona que se’n va de viatge durant una setmana. Però ja no torna i s’instal·la d’amagat en una casa del carrer contigu. Durant 20 anys l’observa sense ser vist i llavors un dia, finalment, torna perquè sí. En poques pàgines, Hawthorne extirpa l’ànima d’algú capaç de prendre una decisió semblant. 

Fa uns quants anys, E.L. Doctorow en va escriure una nova versió, amb el mateix nom i tot. Ara el protagonista era un home de negocis, benestant, que deixava la seva dona i dos fills. S’amagava durant anys a les golfes de casa i es dedicava a espiar la família. Més llarga que l’original, la narració ampliava el context social i personal de Wakefield —la classe mitjana i el capitalisme han extremat tal vegada els límits entre l’individu i el pes de la família—. Com a prova del seu valor crític, la directora Robin Swicord acaba de fer-ne una adaptació al cinema, a punt d’estrenar-se, amb Bryan Cranston en el paper de Wakefield.

No hi ha dubte que la tensió entre l’individu i una societat que ens vol a tots iguals és molt actual. Fa poc, llegint la novel·la Veus al ras de Sebastià Perelló (Club Editor), vaig tornar a pensar en la solitud de Wakefield. Vigorosa i complexa, Veus al ras narra la història d’un home que se’n va anar fa deu anys, però ara torna cada setmana davant de casa seva i es queda allà, quiet. Aquí el conflicte se sublima en les paraules de la dona, en l’intent de comprendre, i no és cap bestiesa llegir-lo com si Samuel Beckett, també ell, s’hagués fixat en el vell Wakefield.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de setembre del 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir