Després

Durant molts anys, al final de les manifestacions a les quals assistia, sempre tenia la sensació que, al cap i a la fi, no havien servit per canviar res; solia sentir una mena de tristesa postcoital sense que hi hagués hagut cap coit, com si diguéssim. Això va ser així tant al RU com a Catalunya fins que uns amics em van convèncer de participar a la manifestació de la Diada del 2012 i em vaig adonar, per primer cop, que estava vivint un moment històric perquè la manifestació en qüestió realment estava ajudant a canviar el paradigma polític del país on vivia. Des d'aleshores, hi ha hagut gairebé un excés de moments històrics: totes les diades següents, el 9-N, el 27-S... Aquest any, però, hi ha gent que diu que les manifestacions de la Diada ja no tenen sentit i que, per tant, no val la pena anar-hi. Aviam. Ara que Madrid ens ha obviat durant vuit lustres seguits tot ficant el cap a la sorra amb una insistència que faria avergonyir el més estult dels estruços; ara que no hi ha cap periodista seriós a l'estranger que no tingui la Diada de l'11 de setembre apuntada a l'agenda; ara que els partits espanyols, per no haver de convocar un referèndum, s'estimen més no formar govern alhora que els tribunals no deixen de fer política antiprocés; ara que, per fi, a les manifestacions es parlarà obertament de continguts (refugiats, llibertats, cultura...) doncs jo diria que aquesta és la Diada més important de totes. De totes! Ara bé, això sí, que sigui l'última, si us plau i per favor.

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/09/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma