dilluns, 28 de novembre de 2016

Els amos de les voreres

S’imaginen que, un bon dia, l’ajuntament de Barcelona decidís que ja no cal recollir els excrements de gos? Quin merder, oi? No, no pateixin, són només suposicions. De moment no ens caldrà mirar a terra mentre caminem i podrem dedicar-nos a esquivar l’altre problema de les voreres barcelonines: els ciclistes. Tot i que hi ha una Ordenança de Circulació de Vianants i Vehicles que ho prohibeix, fa uns dies l’ajuntament va aprovar una moratòria de 18 mesos que permet que les bicicletes vagin per les voreres i es converteixin en la nostra gimcana de cada dia. Un cop més, doncs, un pedaç per arreglar una situació que va néixer sense criteris urbanístics, només per afermar la il·lusió de la sostenibilitat.

El fet és que l’actual consistori va heretar un servei de carrils-bici insuficient i mal pensat, amb vies mal segregades, dobles direccions perilloses i, sobretot, sense posar èmfasi en la cultura ciclista. Ara la moratòria vol guanyar temps, diuen, fins que s’hagin creat més carrils, però no sembla pas la millor manera de conscienciar els ciclistes. El principal error és que se’ls equipara amb els vianants i no amb el trànsit rodat, com si les bicis no portessin rodes. El concepte d’espai i de ritme que té un vianant quan camina no és el mateix que el d’un ciclista. Hi ha uns codis fixats —deixar pas a qui té pressa, aturar-se al davant d’un aparador, vigilar amb els nens i la gent gran— que es fan de nord, sense pensar-hi, i en el millor dels casos el ciclista sol ignorar. (En el pitjor, fa servir el timbre per avisar que vol passar o esbronca els vianants perquè se li posen al mig del pas.)

En ciutats com Munic o Copenhaguen, on la bici és un mitjà de transport essencial, els ciclistes que cometen infraccions de trànsit reben una multa i perden punts del carnet de conduir el cotxe, si en tenen. El compromís és clar. És veritat que a Barcelona la convivència amb els taxis és complicada, igual que amb les furgonetes a les zones de càrrega i descàrrega, i així els ciclistes eviten els carrers perquè se senten insegurs amb cotxes i motos. La moratòria els dóna via lliure, però alhora genera crispació i els malacostuma (anant per les voreres, per exemple, es perd el sentit de contra direcció). Quina és, doncs, la solució? Aviat farà deu anys de la creació del Bicing, el 2007. En aquesta dècada la ciutat ha assimilat mal que bé les bicicletes. Segons fonts de l’Ajuntament, al 2015 hi havia un accident per cada 200 desplaçaments, una xifra que augmenta amb la presència de més bicicletes. S’hi ha d’afegir l’increment de les bicis turístiques, que sovint circulen en grups de més de deu persones, més atents a la bellesa de la ciutat que al trànsit. L’ideal seria que es replantegés tot el disseny dels carrils-bici, fent-los centrals (com al passeig de Sant Joan) o segregant-los a partir de voreres més amples, però és difícil que el dibuix de Barcelona ho pugui assumir. La solució passa per fer entendre als conductors motoritzats la seva part de responsabilitat, perquè un dia o altre les bicicletes hauran de migrar les voreres per tornar a l’asfalt, que és el seu hàbitat natural.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de novembre del 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir