Fugir endarrere

L'any 1975, el ministre de l'Interior britànic, el laborista Roy Jenkins, va fer un discurs a favor de l'entrada plena de la Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea, la precursora de l'actual UE (el vot del sí al referèndum del mateix any va guanyar per golejada). Ara bé, el ministre no parlava sinó dels avantatges econòmics: “Aquí, només podem vendre una quantitat limitada de rentadores, torradores i neveres”, va bramar Jenkins, “però a Europa tindríem un mercat infinitament més gran”. No hi havia ni un bri d'europeisme genuí en aquest discurs seu: els anglesos van ingressar a Europa com a venedors d'electrodomèstics. I ara els arguments a favor de quedar-s'hi continuen sent purament econòmics, i per tant massa freds i flegmàtics al costat dels de la gent pro-Brexit, que es basen en una por visceral a la immigració europea, com si els britànics pertanguessin a una casta –o potser una raça– diferent a la dels polonesos, italians, alemanys i tutti quanti. I ningú no diu ni piu sobre els dos milions de britànics que vivim a la UE i que correm el risc de veure com els nostres permisos de residència es converteixin en paper xop, d'aquí a quatre dies. Cosa que podria significar que tots plegats haurem de traslladar-nos al Regne Unit tot causant-hi un daltabaix econòmic i social tan immens que fins i tot els xovinistes empedreïts de l'UKIP ens implorarien que tornéssim a l'instant a una Europa a la qual ells tanta tírria tenen però que ja fa temps és casa nostra.

Matthew Tree, El Punt Avui,  19/06/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma