dimarts, 1 de novembre de 2016

Gràcies, Joan



Durant molt de temps no suportava Bob Dylan: només sentir la seva veu hippiesca, gemegosa i aquella punyetera harmònica posava com més distància millor entre jo i l'aparell que l'emetia. I quan, a finals dels 70, Dylan es va convertir en un cristià renascut i va portar la seva gira The Rolling Thunder Revue, a Londres, jo, que ja era ateu i havia acabat de descobrir els Sex Pistols, no en vaig voler saber res més. Mai. O així pensava, perquè el 2002 la casualitat va voler que coincidís en un sopar amb Joan Reig, el bateria d'Els Pets, el qual, assabentat del meu poc entusiasme pel Dylan, em va recomanar que busqués una gravació d'un antic concert del cantant, que havia acabat de sortir. Tan bon punt vaig escoltar aquella barreja de cançons còmiques, cíniques, de blues, de protesta i d'amor, farcides totes de versos tan corprenedors com gairebé indesxifrables, vaig entendre que Dylan era un lletrista seriosíssim que es creia tot el que cantava fins a l'última síl·laba. A partir d'aleshores, vaig començar a col·leccionar si fa no fa tot el que havia fet des del 1963 fins al 2016. Fins i tot vaig escriure un llibre sencer amb l'ajut d'una sola cançó, Highlands, en què Dylan explica amb una gràcia lassa un encontre surrealista amb una cambrera seguit del desconcert d'ell davant la pròpia vellesa. En fi, a partir del moment en què vaig descobrir el disc recomanat pel Joan Reig, no puc imaginar una vida sense Dylan. El concert gravat al disc aquest? The Rolling Thunder Revue.


Matthew Tree,  El Punt Avui, 23/10/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir