La negació expletiva

Els analistes de l’actualitat política han de filar molt prim a l’hora de buscar el matís. La finor dels seus comentaris interpretatius depèn, sobretot, del seu domini lingüístic. És veritat que cada període genera un llenguatge que n’és reflex i, alhora, focus irradiador. D’una banda, alguns noms comuns (procés, indignats, casta, comuns) esdevenen propis d’una època i la seva mera aparició actua d’element datador, una prova lèxica del carboni 14. Després hi ha la retòrica del moment, liderada ara per alguns tertulians del gènere pallissa que abusen d’un mostrari d’expressions que acaba sent monstruari (i entre els monstres més monstruosos, les famoses línies vermelles, les trampes al solitari o l’hegemonia del relat). Però, més enllà de l’acolorida pluja d’estels lèxics, els millors analistes solen aportar nous elements sorgits d’una relectura aplicada d’alguns referents culturals. Hi ha columnistes que llegeixen més que no parlen o escriuen, busquen noves solucions expressives i exploren el sentit figurat amb voluntat no ornamental. Els referents invocats (seriòfils, pictòrics, literaris, cinèfils, musicals) marquen l’amplitud d’un horitzó cultural que l’emissor vol compartir amb el públic lector. És un articulisme compromès amb la necessitat d’explicar de manera entenedora les complexes giragonses de la política contemporània, que sovint prescindeix de l’acció i es centra exclusivament en les reaccions.

       Doncs els bons analistes que practiquen aquest columnisme culturalista han de saber que els espera un nou referent carregat de conceptes verges que poden aportar clarícia en el fangar de l’anàlisi política: la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Concentrem-nos, per exemple, en l’últim capítol: “La negació”. En el context de confrontació entre els governs català i espanyol que defineix aquest curs polític, els analistes més preclars trobaran petroli en la descripció exemplificada de conceptes gramaticals com la negació anticipada i la doble negació, que semblen redactats pensant en el diàleg empàtic anunciat per Soraya Sáenz de Santamaria o la controvertida exlletania socialista del no-és-no sanchista. Però potser és l’últim apartat (35.6) del darrer capítol de la GIEC, dedicat a la negació expletiva (en oposició a plena), el que donarà més joc analògic als analistes. Llegim-ne la definició: “En determinats contextos, l’adverbi no, a vegades acompanyat de l’adverbi pas, pot ser usat sense un veritable valor negatiu”. Alto les seques! Existeix un no no negatiu? La negació expletiva es dóna en verbs de temor o en els quantificadors de grau en les oracions comparatives de desigualtat. Atenció a l’apartat 35.6.c (pàgina 1314). Qui serà el primer analista que en farà ús?: “Amb abans la negació és optativa si la subordinada apareix precedida de que, però resulta obligatòria si no s’utilitza aquesta conjunció: ‘Caldria resoldre-ho abans que (no) fos massa tard; Parla amb ell abans no se’n vagi’”. Menys Borgen i més Gramàtica!

Màrius Serra. La Vanguardia. 26/11/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma