dilluns, 28 de novembre de 2016

La vida del professor Brian

Dijous passat a l’aula Capella de la Facultat de Filologia de la UB es va celebrar una jornada amb títol de Monty Python: Life of Brian. La cosa tenia truc, perquè era una jornada d’homenatge a un professor de la casa ben singular anomenat Brian Mott. M’hauria agradat anar-hi, perquè va ser un dels primers profes de llengua anglesa que vam tenir els que, ara fa trenta anys, cursàvem Filologia Anglesa al que llavors anomenàvem la Central. Quan vam saber que el profe de llengua es deia Mott alguns vam creure que era un pseudònim. Però no. Era el cognom veritable d’un jove londinenc d’aspecte molt pulcre i sòlida timidesa, que ja llavors parlava castellà i català gairebé sense accent. Recordo que, a mig curs, ens va sorprendre descobrir que tocava en un grup de jazz, i que hi vam tenir una relació tan cordial com fugaç. Vint anys després, vaig tornar-hi a coincidir on menys esperava trobar-lo: a Panticosa. Jo hi arribava amb la Maria Antònia Oliver, a participar en un d’aquells encontres d’escriptors als Pirineus que organitzaven Isidor Cònsul, Àlex Broch i companyia per posar en contacte autors en català amb autors en altres llengües pirenenques: basc, occità, aragonès... Es tractava de passar un cap de setmana en algun lloc dels Pirineus i després escriure un conte més o menys relacionat. Cònsul trobava els recursos per publicar-ne dos volums, un en cada llengua, amb traduccions encreuades. L’any que jo hi vaig anar tocava l’aragonès. Recordo que vaig mirar la biblioteca de casa i vaig descobrir que només tenia un llibre en aragonès, regalat Jesús Moncada: la traducció a l’aragonès que Chusé Aragüés havia fet de la seva obra més divulgada: Camin de Sirga (Gara d’Edizions. Zaragoza, 2004).


       Només arribar a l’hostal de Panticosa (o Pandicosa, en aragonès), vaig topar amb el professor Brian Mott, convertit en un dels grans especialistes en aquesta llengua que el govern aragonès del PP va maltractar tant com ho va fer amb aquell engendre anomenat LAPAO. De fet, la invitació per a la jornada del dijous anava il·lustrada per una foto de Brian Mott a Gistaín (Osca) i la llengua aragonesa va senyorejar en tot l’homenatge. Pel matí, el doctor José María Enguita, catedràtic de llengua espanyola de la Universitat de Saragossa, va fer una conferència sobre “Las hablas altoaragonesas: desde el ALEANR a nuestros días”, i a la tarda el mateix Brian va parlar en clau autobiogràfica sobre les “Vivencias de un londinense chistabino en Aragón”, abans que el grup musical Chundarata clogués l’acte. M’hauria agradat escoltar la seva història d’amor. És tan lògic que un panticuto s’enamori de la llengua anglesa i l’aprengui a fons com que un londinenc s’enamori de la llengua aragonesa i s’hi especialitzi.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/11/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir