Monopolis

Tot i la discussió aferrissada als mitjans i al carrer sobre qui ha exercit més violència al llarg del desallotjament dels que ocupen el Banc Expropiat de Gràcia (els que per dreta llei en tenen el monopoli? O els que creuen que per actuar en defensa pròpia cal trencar-lo?) s'ha comentat més aviat poc les contradiccions en què tota aquesta violència sembla haver sumit l'alcaldessa de la ciutat. Al contrari dels seus flamants socis del PSC (que durant els 30 anys que manaven a Barcelona no paraven de desallotjar okupes, des dels de la CNT del carrer Portaferrissa el 1984 fins als de Can Ricart el 2006) Ada Colau havia donat suport al moviment okupa abans de fundar la PAH. Pel que fa al Banc Expropiat, però, ha dit primer que és un assumpte d'entitats privades; segon, que els veïns haurien de negociar amb els okupes; tercer, que els okupes han estat massa violents; quart, que els Mossos també... Tot plegat fa la impressió d'una certa confusió (encara més, al seu web, blog i compte de Twitter no he sabut localitzar cap referència a aquest tema). Quan l'ecologista i exactivista social Joan Saura es va convertir en conseller d'Interior amb la benedicció del tripartit, el (gran) dibuixant Ferreres el va retratar tremolant davant d'una colla de policies d'aspecte agressiu, alhora que preguntava al president Maragall: “No m'hauries pogut fer cap del departament de parcs i jardins?” Ja se sap: tenir poder damunt el carrer en què abans protestaves sempre produeix un cert vertigen.

Matthew Tree,  El Punt Avui, 05/06/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma