Postveritat a Califòrnia

Encara no ha arribat el fred de debò, però cada cop topem amb més signes que indiquen final d’exercici. S’estrena l’anunci lacrimògen de la loteria, es munta el pessebre embolat de la plaça de sant Jaume, l’enllumenat nadalenc treu el nas i les empreses s’apressen a fer el tancament fiscal. En aquest context, no és estrany que els editors britànics del mític diccionari Oxford hagin divulgat ja la paraula de l’any, sense patir per si en sorgeix alguna altra en les setmanes que encara resten de 2016. Enguany és “post-truth” (postveritat), definida com “relativa a o que denota circumstàncies en les quals els fets objectius tenen menys influència en la formació de l’opinió pública que no pas les crides a les emocions i les creences personals”. És una paraula d’un pes moral equiparable al Doublespeak orwellià, destinada a una associació directa amb la victòria electoral de Donald Trump. Si a 1984 Orwell ens delectava amb perles de la manipulació del llenguatge com ara que “la guerra és la pau” i “l’amor és l’odi”, Trump s’ha mostrat com el campió del postverisme, en el benentès que aquí el prefix post- no indica successió temporal sinó que injecta una dosi d’irrellevància a la noció que precedeix.

       L’historiador i narrador Xavier Diez acaba de publicar una nova incursió en el món de la ficció, una novel·la que porta per títol Hotel Califòrnia (El Cep i la Nansa) i que barreja en la seva banda sonora el conegut tema homònim dels Eagles amb “The partisan” de Leonard Cohen. Diez teixeix hàbilment una història d’intriga situada a Sant Pere Desllops, un poble costaner de nom inventat que podria ser a la Costa Daurada. La història transcorre el 2006, just abans de la crisi, però remet a fets que es remunten a 1973 i a 1945. És una novel·la sobre les relacions de poder, protagonitzada per un arqueòleg que es va exiliar a França, una filla de represaliats que ara és regidora del consistori i la nissaga dels cacics de sempre, els Nebot, que durant el franquisme van acollir nazis fugits d’Alemanya. Més enllà de bastir una trama àgil i ben resolta, Diez té la virtut de novel·lar el canvi metodològic que van practicar els cacics per adaptar-se i continuar remenant l’olla durant la transició democràtica. Escriu: “Són altres temps. Els mètodes diplomàtics i corruptes d’en Julià solen ser més efectius que els pals fets servir durant la dictadura. Tot i això, els resultats semblen ser els mateixos. Un indiscutible poder dels forts, una indiscutible submissió dels febles. El mateix que a l’època en què els romans feien picar pedra els esclaus indígenes i d’arreu la Mediterrània”. Hotel Califòrnia il·lustra a la perfecció el fracàs del règim del 78, amb l’afegit que ho fa des del microcosmos municipalista. Mentre la llegia pensava en l’encert estratègic de situar l’acció “actual” deu anys enrere. Avui mateix, aquesta postveritat que defineix el diccionari Oxford sacseja el tauler d’una manera tan radical que ja no cal ni ser diplomàtic. N’hi ha prou amb ser fort per continuar sent corrupte.

Màrius Serra. La Vanguardia. 19/11/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma