Sis anys, un llibre


Això de la cultura, i més en concret la lectura, deu estar a punt de tocar fons, perquè de sobte algunes institucions públiques s’han posat les piles i han engegat campanyes de consum cultural. Són símptomes. A Itàlia, el govern de Matteo Renzi ha creat el “bonus cultura”: quan facin 18 anys, tots els italians rebran 500 euros per gastar durant un any en productes culturals, ja sigui llibres, concerts, museus, teatre o cine. Si després trien un videojoc nihilista, un concert de Justin Bieber o un llibre de Federico Moccia, ja és cosa seva. Fa temps que a la ciutat de Cluj, a Romania, van iniciar un projecte per a la lectura com a premi: tothom que viatgi en autobús, amb un llibre a les mans (i el llegeixi), tindrà el trajecte gratuït. I a Catalunya, recentment, el departament de Cultura ha posat en marxa al campanya “Fas sis anys. Tria un llibre”, per tal que els nens d’aquesta edat puguin anar a les llibreries del Gremi i escollir un llibre infantil, com a màxim de 13 euros.

Es tracta, en tots els casos, de campanyes en què s’emfasitza el valor econòmic, i el regal és l’estalvi de diners, més que no pas el guany immaterial de la cultura. És un bon primer pas, esclar, però no n’hi ha prou si després no fa forat. Dies enrere, el conseller Santi Vila va explicar que les llibreries catalanes ja han repartit més de deu mil llibres als nens de sis anys, una xifra més que notable, i alhora va remarcar que un 30 per cent dels pares confessaven que havien entrat en una llibreria per primer cop. Vet aquí el problema. No crec que puguem parlar d’indigència cultural, però em fa pensar en aquelles velles campanyes del Dòmund dels anys setanta. Es recollien aliments per combatre la fam al Tercer Món, però després els sociòlegs sobre el terreny deien: “No els donis menjar, ajuda’ls a cultivar la terra”. Potser, doncs, a més de regalar un llibre als nens, s’ha de mirar que els pares s’acostumin a comprar llibres més sovint. Quan jo era petit, hi havia aquells llibres que les caixes d’estalvi regalaven per Sant Jordi —tothom en té algun a casa—. Ara s’ha avançat una mica i com a mínim els pares ja entren sense por a la llibreria.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de novembre del 2016.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma