Una biblioteca de traductor

Ja sé que és una feinada, però seria bonic que per un dia les llibreries ordenessin els seus títols pel nom del traductor. Ens adonaríem, així, de la tasca ingent que fan un munt de traductors des de fa anys, tant en català com en castellà. Amb tots els seus llibres afilerats en un nou ordre, potser s’entendria millor que el traductor té una veu pròpia, un conjunt de trets que ressonen en sordina en tot el que fa. Salvant les distàncies, podríem comparar els seus exercicis de ventríloc amb els dobladors de televisió. Un mateix actor de doblatge interpreta les veus de Tom Hanks, Kenneth Branagh o Tom Cruise, en diferents pel·lícules, i no ens en adonem perquè cadascun té un estil propi.

Aquests dies s’ha presentat una nova traducció al català de Sota el volcà, de Malcolm Lowry (El cercle de Viena), i al darrere hi ha un d’aquests traductors que es mereixen un prestatge propi: Xavier Pàmies. Amb els anys, Pàmies s’ha fet un catàleg impressionant. A més de reversionar clàssics moderns ja traduïts, com aquest Lowry o Una confabulació d’imbècils, de John Kennedy Toole (Anagrama), fa anys que dóna continuïtat a l’obra d’autors com Philip Roth, José Saramago o Kazuo Ishiguro. Alhora ha incorporat a la tradició catalana clàssics com Seny i sentiment, de Jane Austen (La Magrana) o La terra porpra, de W.H. Hudson (Quaderns Crema), entre molts altres.

Quan Xavier Pàmies va publicar la seva traducció d’El casalot, de Charles Dickens (Destino, 2008), el lingüista Joan Solà li va dedicar tres articles de premsa, tot un luxe. Després de qualificar-la d’“insuperable”, Solà enumerava les múltiples virtuts de Pàmies: la riquesa lingüística, la vivesa de la llengua popular, el domini de gramàtiques i diccionaris, però també l’habilitat per modelar els registres i trobar neologismes quan el text original ho demana. Pàmies, ja es veu, és un traductor que reflexiona sobre la llengua i la fa avançar. Dies enrere, al digital Núvol, va publicar un article on comentava les noves propostes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la tempesta dels diacrítics al bell mig. Espero que com a mínim els acadèmics ho tinguessin en compte: eren les opinions d’algú que baixa cada dia a la pedrera de la llengua i sap el pa que shi dóna.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 doctubre del 2016.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma