divendres, 16 de desembre de 2016

El caganer redundant

No sé si cal veure-hi una relació de causa-efecte, però d’ençà que Donald Trump va guanyar les eleccions, els Estats Units estan descobrint les tradicions escatològiques del Nadal català. Fa poc el New York Times va dedicar un article al caganer, amb imatges de Trump i Clinton anant per feina i amb una explicació històrica del fenomen. I uns dies després, l’humorista Kate McKinnon, de Saturday Night Live, va dir en una entrevista a la tele que ja era hora que els americans substituïssin Santa Claus i adoptessin “the cagatió”. Llavors va explicar con funcionava i fins i tot va traduir a l’anglès el fragment de la cançó que demana que “no cagui arengades, que són massa salades”. 

Algú es preguntarà d’on ve aquest interès, i la resposta és molt fàcil: del turisme omnipresent. A les botigues de les Rambles ja hi ha caganers tot l’any i, posats a embolicar la troca, a l’aeroport de Barcelona hi ha una botiga fascinant. Es diu Thinking Barcelona i, encara que amb aquest nom sembli una sucursal del CCCB, o del Disseny Hub, és la típica botiga de souvenirs. La darrera oportunitat perquè els turistes és puguin emportar alguna cosa de Barcelona. Pels amos de la botiga, pensar Barcelona vol dir pensar-la en trencadís. A més de les escultures habituals, hi ha ventalls i peluixos fets amb el trencadís gaudinià i, en un gir impossible, fins i tot venen uns gots amb dibuixos de Miró convertits en trencadís. 

Més enllà d’aquesta apoteosi kitsch, l’ànima de la botiga és un espai que es diu “el racó del caganer” i que per descomptat es troba al mig del pas. Com deia, ja fa temps que el caganer s’ha convertit en un motiu turístic i tothom hi troba el seu líder espiritual, polític o esportiu a la gatzoneta. A Thinking Barcelona, però, són creatius i van més enllà. Entre manoles sevillanes caganeres i Spiderman caganers hi ha el tió de Nadal convertit en caganer. Dues tradicions pel preu d’una. El tronc humanitzat que cada any ens tortura, amb els ulls i la rialla i la barretina i les potetes de fusta, ara a més a més té cul i caga. Caga regals, esclar. Té la seva lògica, però jo m’ensumo que al darrere hi ha algun creatiu que de petit no va fer cagar mai el tió, ni va posar un caganer al pessebre, amagat rere una llenca de molsa. Tot està perdut.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de desembre del 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir