Guerres d’avui, d’ara

Dilluns passat, a Ankara, un policia turc va matar d’un tret l’ambaixador rus i va cridar: “No s’oblidin d’Alep, no s’oblidin de Síria”. Mentrestant, a Berlín, un tunisià radicalitzat envestia amb un camió la gentada d’un mercat nadalenc i matava 12 persones i en feria 48 més. Les notícies em van agafar llegint un llibre que ens ajuda a entendre aquests temps d’inseguretat. Es tracta de Guerras de ayer y de hoy, publicat per 5W, que recull una llarga conversa entre dos periodistes de guerra, Ramón Lobo i Mikel Ayestaran. Lobo va ser corresponsal d’El País als Balcans i a Sierra Leone, entre molts altres destins, en temps de bonança econòmica i dificultats tècniques. Ayestaran viu a Jerusalem i s’ha obert camí com a freelance des de l’Orient Mitjà, en uns anys precaris però en què les notícies van molt de pressa i per molts canals.

Partint de la seva experiència, la conversa entre tots dos ajuda a donar perspectiva i context a la seva professió i aviat se centra en la situació actual a Síria i l’Orient Mitjà. Connecten els conflictes del passat i els d’ara, Iraq i Afganistan, Al Qaida i Isis, i entenem que res no passa perquè sí, i que els errors del passat —sobretot per part dels Estats Units— són també l’origen de la situació actual. La conversa obre preguntes, com per exemple: ¿com és que Estat islàmic no actua mai a Iran i a Israel? Ayestaran respon: perquè no els interessa una resposta militar. La mirada sobre el terreny els fa testimonis d’excepció, però també els apropa a l’element humà, allò que sovint queda fora del relat. Ramón Lobo: “És essencial escoltar les víctimes. (...) Si tenen la sensació que han pogut explicar la seva història, comencen a sentir una reparació. Sense la reparació és impossible la justícia, I sense la justícia no hi ha pau”.

El rerefons inevitable de la conversa és la situació devastada del periodisme actual. A Espanya, diuen, s’ha perdut la tradició dels gran reportatge, i alhora cada cop queden menys corresponsals. Són “una espècie en extinció”. Als diaris, els editors han perdut la perspectiva del temps i sovint el treball sobre el terreny se sacrifica per aconseguir ser els primers a informar. Ayestaran recorda la frase fatídica: “Envia el que sigui, de pressa”, i d’aquesta manera es perd “capacitat de detall”.  Lobo ho rebla queixant-se: “Has de fer cròiniques, vídeos, tuits...”.

Llegiu aquest llibre. No són pàgines optimistes, d’acord, ni vessen d’esperit nadalenc, però punxen com una fulla de boix grèvol (o com el filferro espinós) i ens preparen pel que vindrà el 2017.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de desembre del 2016.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma