dimarts, 6 de desembre de 2016

La veritat del post-diàleg

Hi ha moltes maneres de començar un diàleg. Vegem-ho amb aquestes dues troiques de mots: “hem de parlar” i “com va tot”. La primera és un clàssic en el fascinant món de la parella. Introdueix tensió en una presumpta bassa d’oli i el receptor de la proposta sap que està a punt de rebre una dutxa escocesa de retrets, no exempta d’alguna notícia inquietant sobre el futur immediat. És una apel·lació al diàleg amb ordre del dia, una convocatòria a formar un gabinet de crisi que analitzi una llista de punts llargament meditats. Si sents que la teva parella articula la fatídica troica verbal de l’hem-de-parlar tens dues opcions: o buscar al dipòsit d’excuses una bona raó per fer una finta que ajorni el diàleg proposat o rescatar de l’armari un impermeable amb textura d’armadura per seure a aguantar el xàfec estoicament. Facis el que facis, el conflicte mutarà en dinosaure i no cal repetir per enèsima vegada com acaba el conte més citat del segle XX (jovenets i alienígenes que no el conegueu, googlegeu junts els mots “dinosaurio” i “Monterroso”). Si l’hem-de-parlar remet fonamentalment a les relacions de parella, la segona incitació al diàleg que avui analitzem és més oberta: “com va tot?”. Associem el com-va-tot a un marc de relacions una mica més variat, igual com variades poden ser les seves formulacions. El com-va-tot és un genèric que equival a com anem?, com estàs?, com va la vida?... El com-va-tot apel·la a un diàleg de passavolants. Pot comportar un interès més o menys sincer per la vida de l’interlocutor, però també és una mera fórmula que disfressa la desídia de cortesia. El com-va-tot canònic vol una resposta curta, del tipus bé-gràcies, en una dinàmica tennística del diàleg. El com-va-tot no està preparat per entomar un “fatal” per resposta. El com-va-tot és una manera ideal d’iniciar un diàleg entre gent que parla consecutivament sense escoltar-se, un postdiàleg.

       Ja fa un sexenni que des de Catalunya es van començar a emetre apel·lacions al diàleg per tele, carrer i ràdio. Empesos o estirats per la gent, els representants que encapçalen les institucions van començar a sil·labejar les tres paraules fatídiques: hem-de-parlar. Les autoritats que presideixen les institucions estatals espanyoles van pouar al dipòsit d’excuses per fer infinites fintes. Ara que estan a punt de buidar-lo, igual com han buidat la guardiola de les pensions, diuen que aposten pel diàleg. Avui, gloriosa diada d’una constitució pètria que només admet reformes exprés el mes d’agost, per la vida merkeliana d’urgència, celebrem l’arribada del diàleg. D’aquell Govern dels Millors de Mas que deia hem-de-parlar hem passat al Millo delegat del govern que diu com-va-tot. Enric Millo és l’apòstol del postdiàleg.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 6/12/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir