dissabte, 31 de desembre de 2016

L'èpica austera

La Sala Beckett és un dels miracles de l’escena artística d’aquest país. Quan les ventades foragitaven les línies de text dels muntatges hegemònics, Sanchis Sinisterra va apostar per la radicalitat de la paraula projectada a la tercera dimensió. La història és prou coneguda. L’estol de dramaturgs catalans actuals que estrenen i treballen arreu del món no hauria estat possible sense la Beckett. El seu recent traspàs a la nova seu del Poble Nou obre una etapa que convida a l’esplendor, però també presenta els requisits ideals per patir una crisi de creixement. Caldrà arrossegar al públic barceloní fora del cercle de confort de la centralitat teatral o eixamplar-lo a còpia de Google Maps. I també treballar la convivència de dues sales potents, dites la de Dalt i la de Baix (que també s’hauria pogut dir Litoral en honor a les rondes), sense que es produeixi cap daltabaix. Demà la nova Beckett comença l’any de manera lírica i èpica. A la sala de Baix, continuen les funcions de La desaparició de Wendy, de Benet i Jornet, un càlid homenatge al teatre que aboleix els límits fixats per aquella famosa lliçó de Barri Sèsam que establia el significat dels adverbis dins i fora. Mentrestant, a la Beckett de Dalt, Quimet Pla ha estrenat Odisseus, un intent reeixit de transformar els 12.109 hexàmetres del poema èpic d’Homer en una rotunda funció de teatre que amalgama recursos de diversos llenguatges teatrals.

       Ho fa al capdavant d’una companyia nombrosa, talentosa i energètica que mereix ser trending topic: els TTT, Teatre Tot Terreny. Una vintena d’intèrprets intrèpids, sonoritzats per cinc músics que ofereixen ritmes, melodies i efectes de so ajustats mil·limètricament a l’acció. Amb un Oriol Pla en el paper d’un narrador prou versàtil per transfigurar-se en cavall de claqué i una posada en escena solvent, capaç d’embarcar l’espectador en l’èpica travessia odisseica, travessant mars i muntanyes, entomant eòliques tempestes i lluitant contra un gegantí Polifem. Al programa de mà Quimet Pla apel·la a les tres potes que el seu company de Comediants Joan Armengol adjudicava a la interpretació: ritme, temps i espai. Que la tradició del teatre gestual arribi al temple del teatre de text per posar-se al servei d’un dels poemes canònics de la història literària occidental és una notícia excel·lent. D’aquesta unió de llenguatges en sorgeix una èpica austera que impacta més que una superproducció de Hollywood vista amb ulleres de 3D. Ritme, temps, espai, paraula, so i una plasticitat adequada a la generosa volumetria de la sala fan que el periple viatgi a velocitat constant des de la comprensibilitat d’un relat universalment assumit. Sobta la naturalitat amb què els protagonistes (de noms com Antínou, Caribdis, Circe, Escil·la, Laertes, Nausica, Odisseu, Penèlope, Posidó, Telèmac...) fan anar el registre de llengua triat per al muntatge, contemporani i tanmateix formal. Odisseus inaugura el cicle Mar de miralls, d’obres centrades en els fluxos de migració a la Mediterrània. Tot buscant Ítaca sense GPS.

Màrius Serra. La Vanguardia. 31/12/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir