dilluns, 12 de desembre de 2016

Recaptadors de pena

La justícia ja dictarà sentència sobre el lamentable cas dels pares de Nadia Nerea, que pateix tricotiodiostròfia. Fa anys que van constituir una associació amb seu a la botiga de vins que el pare regenta a Organyà. Han passejat la seva desgràcia pels mitjans de comunicació i han rebut molts diners en donacions, sembla que exagerant l’abast de la malaltia. Del cas Nadia se’n poden extreure diverses conclusions, però aquí em centraré en una: les campanyes solidàries solitàries. Val a dir que hi ha entitats nascudes del neguit proactiu d’uns pares emprenedors que després han fet xarxa. El problema és quan la projecció del dolor tanca el focus sobre un sol cas. És molt èpic veure un pare que fa curses o discursos per recaptar fons per a la curació del seu fill, però també pot ser patètic. L’any 2010, poc després de la mort de mon fill Lluís, vaig participar en un acte surrealista apadrinat per Johan Cruyff i el seu amic Pedro De Felipe. M’ho va demanar una periodista de Barça TV i hi vaig accedir sense saber on em ficava. El nét de l’exdefensa patia un trastorn cerebral greu i la família recollia diners per pagar-li un tractament experimental basat en les cèl·lules mare a la Xina. A la sala hi havia vips, entitats del tercer sector, el president Laporta i companys d’estudis del fill del futbolista, de la Salle Bonanova. Havien instal·lat dues taules de ruleta i convidaven la gent a jugar-hi. Les pèrdues serien per a la causa i amb els guanys podrien licitar a la subhasta posterior d’un casc de Lorenzo, una raqueta de Nadal, unes botes de Xavi... Fins i tot va aparèixer Xavier Gabriel, de la Bruixa d’Or, amb un xec estampat en un rectangle blanc tan enorme com la xifra que hi havia dibuixada. La gent de les entitats feia uns ulls com taronges sanguines. Tot això per a un sol nen?
       Ja em feia càrrec del neguit dels pares. També de la necessitat d’actuar. Feia pocs mesos que havíem omplert l’Auditori amb el concert solidari “Mou-te pels Quiets”, amb els beneficis per a les Fundacions Nexe i Guimbarda. Coneixia la desesperació que provoca conviure amb un fill severament malalt i em van escoltar amb atenció, però em vaig sentir com un marcià. No costa tant entendre que l’amarga angostura íntima cal barrejar-la amb altres beuratges per aconseguir un bon combinat. Convé que, al costat de familiars i afectats, hi hagi professionals del tercer sector que temperin el neguit i facin una gestió d’egos adolorits. I també cal revisar críticament la canalització dels fons recaptats. La força del testimoni individual ha de revertir en el col·lectiu. Solidari no lliga amb solitari. En aquest aspecte, la Marató de TV3 marca el camí, perquè prioritza la primera part del lema dels mosqueters, unus pro omnibus (un per a tots), per sobre de la segona, omnes pro uno (tots per a un).

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/12/16


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir