dimecres, 21 de desembre de 2016

Tapar-se la boca

Ara que els àrbitres comencen a consultar les gravacions per assenyalar penaltis o fores de joc (ni que sigui en competicions tan dessabeïdes, esnif, com el Mundialet de clubs) és un bon moment per analitzar una petita contradicció entre dos dels grans protagonistes de la societat de l’espectacle: futbolistes i polítics. Pel que fa als primers, ja ningú no s’estranya de veure’ls sortir al camp xerrant de manera distesa amb la mà estesa sobre la boca. O de tapar-se-la just abans de llançar una falta per comentar alguna cosa amb el company que tenen al costat. La mà que tapa la boca del futbolista va començar a formar part del paisatge audiovisual després que el periodisme (extra)esportiu contractés llegidors de llavis per farcir els minuts de la brossa mediàtica amb converses robades que suscitaven un interès morbós entre l’audiència futbolera. Aquesta imatge, ara freqüent, de paios que parlen mentre es toquen el nas cal contraposar-la amb la que projecten els polítics fent passadís. Hi vaig pensar dijous passat en veure Soraya Sáenz de Santamaria. Després del comentat làpsus (o no) sobre unes eleccions presumptament properes amb què el president Rajoy va culminar un sopar amb la militància, Soraya va apressar-se a desmentir-lo amb paraules vagament iròniques sobre els efectes de la fatiga exerceix sobre el president (allò que Rajoy és més d’esmorzar que no pas de sopar). I, després de les paraules, van venir els gestos. L’endemà mateix es va deixar veure mentre conversava amb l’Hernando socialista, Antonio. Deixar-se veure potser no és una descripció exacta. Seria més precís dir que es va mostrar al passadís mentre es movien, lentament, davant de les càmeres. Aquesta mena de dansa ritual en llocs de pas és cada cop més comuna entre la classe política i genera el que en podríem anomenar una videonotícia muda. El que abans era una foto, ara és un video breu del ball que els noticiaris reprodueixen per subratllar l’operació diàleg de torn.

       I tanmateix, a diferència dels futbolistes, aquí els polítics mai no es tapen la boca ni es toquen el nas, tot i que saben que tenen un munt de càmeres pendents dels seus gestos. Potser algú pensarà que són més educats que els joves futbolistes que després de córrer la banda ja escupen sobre la gespa. Em temo, però, que el veritable motiu que els porta a no tapar-se la boca és perquè no es diuen res. Ni dins ni fora del guió. Simplement gesticulen i les paraules que intercanvien són tan buides com els seus discursos. Meres escorrialles verbals. No valen res. Per això no els paga la pena ni fer l’esforç de tapar-se la boca per amagar-les. Podrien estar parlant en klingon i farien la mateixa cara de d’interès.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/12/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir