diumenge, 31 de gener de 2016

Excuses de mal escriptor

El Ministeri de Cultura francès ha iniciat una campanya per canviar la configuració dels teclats estàndard dels ordinadors francesos. Des de fa un segle a l’hexàgon gal circula la configuració AZERTY, coneguda així per les sis lletres de la fila superior esquerra, allà on llegim QWERTY en el nostre. Les queixes dels usuaris han estat una constant. Deploren, per exemple, que per teclejar un simple punt calgui pitjar dues tecles, i el mateix els passa amb les xifres. També els caracters accentuats, especialment en majúscula, exigeixen una mecànica que obstaculitza la velocitat mecanogràfica. L’administració francesa anuncia que ha contractat una consultoria perquè presenti, aquest estiu, una llista de modificacions recomanables. El més interessant és el grau de catastrofisme que exhibeixen els representants ministerials per justificar la despesa. Amb dues declaracions literals bastarà per valorar-lo. Primera: “Avui és pràcticament impossible escriure correctament en francès fent servir un teclat comprat a França”. Pràcticament impossible? Carai. Deu ser que totes les editorials franceses, incloses les que fan publicacions periòdiques, treballen amb teclats d’importació. Segona: “en alguns països europeus com Alemanya i Espanya respecten l’ortografia francesa més que els mateixos francesos, i ho fan perquè els seus teclats els ho permeten”. Segur? Potser si tant respecten l’ortografia francesa és perquè no escriuen gairebé mai en francès.

       En qüestions de disseny la tradició és una excusa barata. No cal dir que les disposicions lletrudes dels lletrats Qwerty i Azerty són convencions revisables que han d’estar al servei de la fluidesa teclejadora. Trobo molt bé que es revisi el que pot fer encallar l’escriptura. Ara bé, els arguments del ministeri de Cultura francès són vergonyosos. Justificar les errades ortogràfiques per la disposició d’un teclat és una excusa de mal pagador semblant a aquell joliu corrent d’opinió que tenia per lema: “Les majúscules no s’accentuen”. També havia nascut d’un problema mecànic. En la tipografia tradicional, els tipus eren peces físiques que calia combinar per fer la composició dels textos i les majúscules accentuades provocaven un problema mecànic d’espai. Però quan va desaparèixer els semenfotistes ortogràfics van continuar fent servir la mateixa excusa. Tant els fotien la linotípia, la fotocomposició com l’òfset, els processadors de text com les impressions làser. Ells continuaven escrivint Alex. Ni Àlex ni Álex, potser per fer evident la seva alèxia. No és una qüestió (només) tecnològica, sinó de prioritats. Els primers teclats de mòbil requerien mil tocs per posar accents, i tanmateix molta gent es va negar a deixar d’accentuar els seus SMS. Alguns teclats tàctils només són aptes per a dits de pianista anèmic, i tanmateix molta gent es nega a escriure els tuits de qualsevol manera. I els teclats predictius semblen programats per un epígon mediocre de Tristan Tzara. Sempre hi haurà excuses per escriure malament.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 30/1/16

dimecres, 27 de gener de 2016

Silenci de diumenge, de dilluns

Hi ha aquella primera frase d’Anna Karènina: “Totes les famílies riques s’assemblen; cada família pobra ho és a la seva manera”. D’acord, Tolstoi no parla de famílies riques o pobres, sinó de felices o infelices, però a la Rússia tsarista devia ser més o menys el mateix. Em pregunto si avui la fórmula també funciona per a les grans ciutats: “Tots els barris rics s’assemblen; tots els barris pobres ho són d’una manera diferent”. D’entrada no hi ha dubte que tots els barris rics estan tallats per un mateix patró: transitar pels carrers de Pedrables és molt semblant a moure’s pels barris més benestants de Sydney, Sao Paulo o Torí, posem pel cas. Potser en algunes ciutats les cases s’alcen amb més opulència, els jardins són més frondosos i els vigilants et miren amb més desconfiança, però les formes de la riquesa es manifesten de manera semblant: una discreció de portes enfora, una quietud de diumenge tota la setmana, una absència palpable de vida de carrer, sense gaires botigues a la vista ni vianants.

I els barris pobres, què, ¿també s’assemblen a tot arreu? La primera intuïció em diu que no: les faveles de Rio de Janeiro i els blocs de public housing de Leeds, o els projects de Chicago, tenen poc a veure amb els suburbis de Nàpols o amb les barraques sense aigua corrent de Mumbai. Baixem a peu de carrer, tanmateix, fiquem-nos a les llars, i veurem que sempre hi ha elements coincidents. L’esperança de vida és més baixa, l’atur és més elevat, la criminalitat és més alta. 

Tots aquests índexs són presents a Trinitat Nova, el barri més pobre de Barcelona segons les últimes dades aportades per l’ajuntament, encara que els darrers anys hi ha fet grans inversions per reduir el decalatge amb la resta de barris. Planteu-vos-hi un dia qualsevol amb el metro. Passegeu-vos per la seva geografia embotida entre la Meridiana, Torre Baró i la Via Favència. Fa anys, gràcies a aquells blocs per a la classe obrera, allò que se’n deia sense cap mania ciutat-dormitori, vam aprendre una paraula nova: aluminosi. Amb els anys els han anat renovant i creant nous habitatges —i així continuarà, segons expliquen també des de l’ajuntament

Aquí la quietud no és de diumenge, és de dia laborable, de dilluns al sol. A Trinitat Nova hi ha un comerç per cada 180 habitants —la mitjana a la ciutat és d’un per cada 28 barcelonins—. Això vol dir que la majoria de gent que trobareu pel carrer va cap a algun lloc fora del barri, a comprar o treballar, o no va enlloc. 

14.000 passos 
Barcelona és més recollida del que sembla. Des de la Casa de l’Aigua, l’edifici modernista rehabilitat fa poc a Trinitat Nova, fins al monestir de Pedralbes hi ha dues hores a peu. Uns 14 mil passos mal comptats. La caminada cus amb uns quants repunts el perfil oest de Barcelona, fet de turons i parcs: el Turó de la Peira i la Guineueta, Horta i l’esquena del Carmel, la Creueta del Coll i el Putxet, la Bonanova... És una caminada horitzontal, amb el mar que s’intueix o es veu al fons, diluït en la calitja, però és també un passeig vertical, que s’enfila en l’escala social. Deixes enrere el Carmel, et fiques per les places d’Horta com qui s’endinsa en la classe mitjana, i de sobte augmenten els bars i els comerços, les farmàcies i els quioscos —la vida de carrer, vaja, l’essència urbana d’estar junts i alhora mantenir vida privada—. Paradoxalment, quan arribes a Pedralbes, aquesta presència torna a ser rara. 

Pensant-hi bé, no és un trajecte tan diferent del que feia el Pijoaparte des del Carmel, amb una moto robada, quan buscava jardins amb piscina i revetlles de Sant Joan. Només que allò era el 1966 i això és el 2016. Mig segle, ves.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de gener del 2016.

dimarts, 26 de gener de 2016

El temps segons Vodafone

Els filòsofs han escrit molt sobre el temps. Com sap qualsevol nen que un dia passa una hora de classe al pati el temps és una magnitud elàstica. Igual com els meteoròlegs han hagut d’empescar-se la temperatura de sensació, els físics haurien d’establir una nova magnitud: el temps de sensació. Tothom podria aportar la seva experiència en la percepció del temps durant una espera: en una cita, a cal dentista, en una taula de restaurant, just abans de llançar-se en paracaigudes, a la cadira elèctrica... Al telèfon el temps sovint es veu mediatitzat per missatges i musiquetes pensats per amenitzar l’espera o dissuadir l’esperador. Les companyies telefòniques en són les reines del mambo. S’han escrit cròniques memorables sobre els tortuosos laberints que configuren la relació entre clients i companyies. S’han tipificat fraus, s’han posat denúncies i s’han exigit indemnitzacions. Aquesta columna és una mera constatació de l’existència d’un temps de sensació telefònic proper al ritme del sexe tàntric.

       Un client que té el mòbil a Vodafone i el fix a Movistar rep una oferta temptadora per unificar serveis. L’estalvi és tan incontestable que accedeix a efectuar una portabilitat. La comercial de Vodafone que li ven és prolixa en explicacions i respon amb un sí ofegat a l’única preocupació real del client: Em pot assegurar que no m’estaré ni un minut sense ADSL? Un cop convençut, el transfereix a un altre departament per fer un contracte oral, enregistrat, en el qual només pot respondre sí o no a preguntes que comencen totes per la paraula accepta. Li demanen si accepta un temps màxim d’interrupció de servei entre un operador i l’altre de tres hores. Diu que sí amb la boca petita. Quan, una setmana després, li arriba per SEUR el nou router (entre incidències que ara no venen al cas), Movistar fa tres hores que li ha tallat la línia. Desconnecta el vell router, el substitueix pel nou i observa, consternat, que no té ADSL. Fa una trucada a Vodafone i la senyoreta, educadíssima (en algun institut de secundària centreamericà), li diu que normalment triga unes vuit hores, i que aprofiten les nits per activar-ho. L’endemà al matí, quan ja en fa vint-i-quatre que no té connexió, torna a trucar i una altra senyoreta, potser no tan educada (però sens dubte només per una qüestió de caràcter, perquè devia anar al mateix institut que l’anterior) li assegura que la seva portabilitat està en curs i que poden trigar fins a set dies. Minuts, hores, dies, què importa el temps en la immensitat de l’univers? Quan escric aquestes ratlles el temps de sensació s’acosta a l’infinit, i més enllà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/1/16

dilluns, 25 de gener de 2016

Les vides de Pink Floyd

En Jaumet llegeix la notícia i a l’instant li vénen al cap els primers compassos de The Dark Side of the Moon, el disc llegendari dels Pink Floyd. Els batecs d’un cor, el tic tac d’un rellotge, les veus, la màquina enregistradora, un motor, uns crits i, per fi, una melodia lenta que t’embolcalla amb la guitarra. ¿Quants cops deu haver escoltat el disc? Impossible de dir: la dada es desfà en la boira dels anys, de tots aquells porros i altres substàncies. Les festes, els bars, les nits tot sol tancat a l’habitació, quan l’escoltava amb els auriculars nous i es concentrava en la portada: de sobte, alçava la vista i a la paret s’hi reflectia l’arc de sant Martí amb una vivesa al·lucinant, com si el pogués tocar (ho intentava).

Recorda, això sí, que va comprar l’LP a can Vidosa, al carrer Balmes. Pels Reis de 1975, segurament. El frenesí del primer cop que va escoltar Money, obrint la cara B, una cançó que li feia venir ganes de robar un banc. La cantava tothora i es va fer tan pesat que els amics li van començar a dir Pinkfloid. El malnom li va durar un parell d’anys, fins que va anar a fer la mili i una nòvia el va deixar. El disc, a més, es va quedar a casa d’ella. Sort que el tenia gravat en un casset. Després van venir l’època en què el rock simfònic el carregava. Eren els 80 i preferia l’Springsteen, francament. Un dia, però, quan ja feia temps que s’havia casat i canviat de pis, amb els vells discos de vinil encara en caixes, va entrar a can Castelló, a Tallers, i el va veure en CD. Se’l va tornar a comprar, lhavia de tenir. Aquell vespre mateix van escoltar-lo amb el seu fill adolescent i durant 15 minuts va semblar que li agradava. La realitat és que des de llavors ja no l’ha escoltat gaire: se’l va baixar a l’iPod i algun cop l’acompanya mentre treu el fetge fent fúting a Montjuïc.

En Jaumet torna a llegir la notícia: el 2015 The Dark Side of the Moon va ser el tercer àlbum de vinil més venut a tot el món. Després del nou disc d’Adele i el de Taylor Swift, esclar. El van comprar 50 mil persones, ni més ni menys. Ara ell també ho farà, així estrenarà per fi el tocadiscos que aquest Nadal es va comprar en ple atac de nostàlgia.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2016.

Solo de guitarra

Sovint es diu que els músics tenen una relació de parella amb el seu instrument. Com en tot, n’hi ha d’irremeiablement promiscus, però molts dels que conec responen a aquesta monogàmia instrumental. Una de les proves de foc per a la seva relació és quan viatgen. Sobretot en avió i en el cas de músics emparellats amb instruments que ultrapassen les mides estàndard permeses a la cabina. Cap músic no pot suportar la idea que el seu instrument viatgi a la bodega, exposat al veïnatge de les maletes i a les batzegades que reben durant els processos de càrrega i descàrrega. L’Alba és una jove i talentosa guitarrista que aquest desembre va anar a Maastricht a fer un curs. Com que no hi ha cap vol directe, va decidir volar fins a Eindhoven i després acostar-s’hi en tren. Va escollir Transavia perquè els preus li van semblar raonables i, sobretot, perquè permetien viatjar amb instruments musicals a la cabina. La guitarra de l’Alba viatja protegida per una bona funda i, després de mesurar-la, es va adonar que l’embalum de la protecció feia sobrepassar per pocs centímetres les mides màximes permeses per Transavia per pujar-la gratuïtament com a equipatge de mà. Com que havia de viatjar a Eindhoven acompanyada però el seu acompanyant es va desdir a última hora, va trucar la companyia per veure com ho podia resoldre. Les converses interminables, puntejades per interludis musicals enllaunats, van desembocar en una solució onerosa. Al seu bitllet (120€) l’Alba va haver d’afegir un segon bitllet per a la guitarra de 220€: la tarifa i 100€ pel canvi de nom, de l’acompanyant a la senyora guitarra.

A l’aeroport de Barcelona, just abans de passar el control de seguretat, va ensenyar al treballador de torn els dos bitllets, el seu i el de la guitarra, i l’home es va posar a riure: "Éste no hace falta! La guitarra vuela gratis!". La guitarra també va passar sense problemes a l’embarcament. Ni la van mirar ni la van mesurar ni van processar el bitllet de la senyora Guitarra. L’Alba va entrar a l’avió amb la guitarra a l’esquena, la maleta a la mà i una bossa penjant. L’agradable estada a Maastricht es va veure tenyida per l’amarga certesa d’haver llençat 220€. Però a la tornada, des de l’aeroport d’Eindhoven, tot va canviar. Viatjava igualment amb Transavia, però llavors va haver de passar quatre controls de bitllet per demostrar que la senyora Guitarra també tenia dret d’anar dalt de la cabina de l’avió, al seu costat. Quan m’ho explica, l’Alba em fa una pregunta que no sé respondre: “Quin tipus de seguretat i quina coherència hi ha entre les normes i la realitat a l’aeroport de Barcelona?”

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/1/16

dissabte, 23 de gener de 2016

Informants anònims

Avui fa una setmana una gran foguera cremava al bell mig de la plaça de la vila d’Ascó. El foc va crepitar ininterrompudament durant tres dies, des de l’espectacular encesa el divendres al vespre i fins al diumenge. S’hi celebrava la festa de Sant Antoni, una celebració que es fa en molts indrets del país però que a Ascó manté una continuïtat insòlita, organitzada pels dos Majorals i el Clavari des de fa segles, fins al punt que ha estat declarada festa patrimonial d’interès nacional. Per fornir de llenya la foguera se’n fa una plega, casa per casa, i també es deambula amb les haveries, com en d’altres indrets, per completar els Tres Tombs. Però només a Ascó s’han mantingut sempre les corrides, que aquí són, per a tranquil·litat dels tauròfobs, curses de cavalls, rucs i matxos pel costerut carrer dels Clots. I també s’hi balla tothora una jota específica, amb música i dansa pròpies, que molts altres pobles ebrencs han adoptat. El lema de la festa, un cas exemplar de fusió entre les tradicions pagana i cristiana, podria ser adoptat per la Direcció General de Trànsit: “Sant Antoni mos guardo de prendre mal i de fer-ne” (ells ho apocopen i pronuncien fe’n).

Com que enguany tenia l’honor de fer-ne (o fe’n) el pregó just després de l’Encesa i totes les al·lusions als elements de la festa eren d’una obvietat incontestable, vaig buscar la manera de dedicar-lo a algun aspecte inèdit. L’aproximació va ser lingüística. La parla asconenca, com la de totes les Terres de l’Ebre, és ben particular i d’expressions cridaneres n’hi ha un munt. L’escriptora Marta Rojals, ebrenca, em va posar sobre la pista de la tesi doctoral que la lingüista Olga Cubells ha fet sobre la parla de la zona. I, més enllà de les paraules, vaig topar amb una figura que sempre m’ha fascinant: la de l’informant lingüístic. Joan Coromines o mossèn Alcover van bastir obres monumentals a partir de la interacció amb parlants locals, a la recerca de la parla genuïna. També el doctor Veny, pels seus atles lingüístics, i naturalment l’Olga Cubells per a la seva tesi doctoral. Vaig acabar dedicant el pregó a la vora del foc als set informants anònims, tots pagesos i mestresses de casa, que Cubells va tenir a Ascó: Rossita Ortiz Faiget (1943), Josep Jornet Llop (1921), Teresa Domènec Jordà (1918), Josep Jordà (1923), Pilar Serrano Borrell (1942), Josep Montaña Font (1920) i Rosa Serrano Jordà (1921). La relació entre lingüistes i informadors és fascinant, perquè conté diversos aspectes de la transmissió cultural. La perquisició pot topar amb dificultats inesperades com les que es donen en alguns experiments científics, quan el mer exercici d’observació altera el que s’observa. Cubells explica un episodi deliciós de la seva entrevista amb la Rossita Ortiz. L’enquestadora li demana com diu el pronom de primera persona del plural i la informant respon “nosaltres”, en comptes de l’esperat “natres”. La lingüista li demana: “Però així no ho dieu pas, a Ascó?” I la resposta de la Rossita és molt reveladora en termes d’autoestima i l’autocensura: “És que ho hai dit asseadet, ara”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/1/16

dimarts, 19 de gener de 2016

Can Fum Fum Fums

El premi Maria Àngels Anglada, que pren el nom de l’autora de El violí d’Auschwitz, és una rara avis en el panorama de premis literaris. D’entrada, és un premi a obra publicada, a diferència de la majoria. Tampoc no es dóna per Sant Jordi, sinó el maig, i el concedeix un institut de secundària. L’organitza l’Associació de Pares de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres en col·laboració amb la Diputació de Girona, l’Ajuntament de Figueres i la família Geli-Anglada. La dotació no és pas de les més elevades, però sol premiar molt bones obres. L’any passat es va donar la feliç circumstància que el va guanyar un exalumne de l’institut, el figuerenc Vicenç Pagès, amb Dies de frontera. En aquests últims anys l’han guanyat autors o obres de temàtica gironina: Lluís Llach, Màrius Carol o Rafel Nadal. Però no sempre premia autors gironins. L’han guanyat Emili Teixidor amb Pa negre, Joan Francesc Mira per El professor d’història, Joan-Daniel Beszonoff per Les amnèsies de Déu, Sergi Pàmies per La bicicleta estàtica o Jaume Cabré per Jo confesso. L’any 2008 el va guanyar Quim Monzó per Mil cretins i en la cerimònia de lliurament va recordar haver escrit, anys enrere, un article sobre els motius pels quals les comarques gironines eren conegudes com Can Fums. La fumera de la que parlava Monzó fonia els fums de l’arrogància de ser gironí (i, en alguns casos, dalinianament empordanès) i els fums pudents a la immortal ciutat de Girona.

       Aquests segons han desaparegut ja fa temps, però em temo que els primers acabaran sent cada cop més espessos. Tal com van les coses, els gironins semblen destinats a ser els argentins de la catalanofonia. La llista de fills il·lustres i fets notables de Gerunda cada cop és més llarga, i no deixa de créixer. Quan Ferran Adrià va abdicar del tron de la gastronomia mundial, el va succeir el triumvirat gironí dels germans Roca. Si El Bulli havia estat a Roses fins al 2011, El Celler de can Roca és a la ciutat de Girona. Després, com qui no vol la cosa, els trons es van multiplicar i el proppassat setembre els carrers de Girona van formar part d’algun dels set regnes de la sèrie Joc de Trons. Per acabar-ho d’adobar, el llarg serial de les negociacions per formar un govern català independentista ha acabat, com tothom sap, amb la investidura del fins ara alcalde de Girona, Carles Puigdemont, com a 130è president de la Generalitat. Per poc que el llampat de Gerard Deulofeu, que és de Riudarenes, torni a la davantera del Barça i hi triomfi, la comparació amb l’amor propi dels argentins començarà a ser colossal. Només faltaria tenir un Papa gironí a Roma. Llavors sí que hi hauria fumera!

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/1/16

Entradas populares

Compartir