dilluns, 29 de febrer de 2016

L’autor, l’autor!

En pregunto si avui dia hi ha algú que llegeixi les novel·les i contes de Henry James. Considerat un clàssic modern, amb una obra a cavall de dos segles, fa la impressió que no acaba d’atreure els lectors de la novel·la realista del XIX, però tampoc els que busquen la modernitat de principis del XX. I tanmateix no hi ha cap altre autor en què el canvi de segle vagi coincidir de manera tan conscient amb una nova voluntat narrativa. James era un autor compromès amb l’escriptura fins al punt de convertir-la en un filtre de la vida. Els seus diaris, assajos, prefacis i correspondència reflecteixen una previsió constant, l’esforç d’algú que sap que desenvolupa una carrera literària important. Aquesta voluntat de control va patir una sotragada la nit del 5 de gener de 1895, tot i que al cap de poc temps va tenir un efecte alliberador. 

Vista amb la perspectiva dels anys, la situació, el lloc i els protagonistes no podien ser més literaris. De fet, l’any 2004 van coincidir a les llibreries britàniques dos títols que novel·laven la vida de Henry James —The Master, de Colm Tóibín, i Author, author!, de David Lodge— i en tots dos casos la nit del 5 de gener ocupava un lloc central en l’argument. La cosa va anar així. Aquell vespre, Henry James estrenava a Londres una obra de teatre, Guy Domville, que ell veia com la darrera oportunitat per aconseguir un reconeixement ampli. Durant més d’una dècada havia anat estrenant obres i desil·lusionant-se de mica en mica. El 1894, en una carta al seu germà William li deia que si l’èxit i els diners no començaven a igualar “les humiliacions, vulgaritats i disgustos”, estava decidit a deixar-ho. “He arribat a odiar tot això del teatre”, li deia. La seva manera de suportar aquesta falta d’interès era distingint el “teatre” del “drama”, que ell veia com a gènere més elevat. Oscar Wilde, esclar, era un representant del teatre que ell menystenia, el vodevil basat en l’enginy de les paraules, amb obres com ara El ventall de Lady Windermere

El dia de l’estrena de Guy Domville, doncs, Henry James està nerviós. S’adona que no suportarà veure tota la funció, de manera que decideix anar a veure An ideal husband, que es representa al Haymarket Theater, a quatre passes del St. James. Fa dos dies que han estrenat aquesta darrera obra d’Oscar Wilde i les crítiques són excel·lents. Si la vol veure, però, és més aviat per confirmar que allò és una tota altra cosa. Digueu-ne masoquisme, o inseguretat. S’acaba l’obra i James se’n va el primer, mentre ressonen els aplaudiments per a Wilde i els actors. Al cap de cinc minuts arriba al seu teatre just a temps de seguir el mutis final. Allà també hi ha aplaudiments, potser menys entusiastes, i aviat es barregen amb els crits de rebuig. Tot amb tot, el director crida l’autor perquè surti a l’escenari a saludar, i aleshores l’esbroncada puja de to. Més tard, James escriu al seu diari: “Les hores més horroroses de la meva vida”. 

La reacció de Henry James, a partir d’aleshores, passa per deixar el teatre i escriure The Awkward Age, una novel·la feta d’escenes i diàlegs, és a dir, una obra de teatre novel·lada. ¿Què hi busca en aquesta nova fórmula? En un assaig publicat a Fame & Folly (1996), l’escriptora Cynthia Ozick va explicar molt bé quin és el Henry James que va emergir d’aquella derrota teatral. Les obres anteriors, com ara Washington Square (1880) i Retrat d’una dama (1881) eren “habitacions amb bona vista, obertes a la llum del dia”. Els misteris, quan n’hi havia, eren “transparents i racionals”. Després de 1895, en canvi, tot el que escriu apareix amb un vel al davant, els misteris s’enfosqueixen, no tot pertany al terreny de la consciència i del control —com ell mateix ha comprovat aquesta nit—. “En la ficció realista”, escriu Ozick, “el coneixement és la mesura de tot allò que pot ser comprovat racionalment (...). Les obres mestres de la modernitat, en canvi, gairebé sempre apunten a alguna cosa molt més subterrània que la simple comprovació”. Aquest vel subterrani traspassa i enlaira l’obra posterior de Henry James, des de Dins la gàbia (1898) a La bèstia de la jungla (1903) o La copa daurada (1904). La fa moderna i perfectament inquietant avui dia. Potser gràcies a la saviesa d’Oscar Wilde, que mai no deia el que semblava que deia, James va aprendre la lliçó modernista.

Jordi Puntí, LAvenç, juliol/agost 2015.

dimarts, 23 de febrer de 2016

Trencaclosques de Castanyer

Abans de l’arribada del sudoku, el trencaclosques era la metàfora preferida dels comentaristes polítics per definir situacions com l’actual a les corts espanyoles. Aquest febrer el Museu del Joguet de Figueres ha inaugurat una interessant exposició de trencaclosques, a partir de la col·lecció que l’enginyer industrial Francesc Castanyer Figueras va donar al Museu ara fa 18 anys, quan amb 82 anys va trobar que ja era massa gran per mantenir-la. La col·lecció Castanyer conté una gran varietat de trencaclosques. N’hi ha de clàssics, amb un bon nombre de peces de cartró que esquarteren una imatge prèviament estampada. Però també hi ha modalitats com el tangram, l’antic trencaclosques xinès que es compon de set formes geomètriques: un quadrat, cinc triangles i un romboide. També el pentòmina és una figura geomètrica plana formada per cinc quadrats units pels costats. Si passem a la tercera dimensió, topem amb el policub Soma, un trencaclosques geomètric de set peces formades amb cubs que cal unir per poder crear un cub més gran, d’aspecte apedaçat, que remet al famós cub de Rubik, també present. Les famílies són molt diverses: les dels jocs de llumins, els trencaclosques numèrics, els de les cordes i nusos que es manipulen amb les dues mans, els laberints amb boles, els dòminos o els enigmes lingüístics.

       Alguns dels trencaclosques que Castanyer va anar atresorant entren de ple a la categoria dels jocs matemàtics. Per exemple, les torres de Hanoi (o de Brahma), que consisteixen en tres varetes verticals i un nombre indeterminat de discos de mides diferents que estan col·locats de més gran a més petit a la vareta del mig. Aquí es tracta de passar tots els discos a la tercera vareta tenint en compte que només es pot canviar un disc cada vegada i que no podem tenir mai un disc petit sota d’un de més gran. Una de les famílies de trencaclosques més estressants és la dels objectes multiformes que contenen anelles, cordes, peces de fusta i boles. L’objectiu és aconseguir separar dos elements entrellaçats i, posteriorment, tornar-los a unir. Reconec que mai no he aconseguit resoldre un trencaclosques de fusta sense tallar amb unes tisores de podar els cordillets que l’aferren. Francesc Castanyer Figueras ha estat sempre un home inquiet. El vaig conèixer fa dècades entre els aficionats als palíndroms del Semagames. Ara que a Figueres tornen a mostrar la seva magnífica col·lecció m’assabento que dijous passat va fer cent anys. L’únic que li devia doldre és deixar de tenir una edat capicua (99), un problema menor que esmenarà d’aquí a un any, quan en faci 101.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/2/16

dilluns, 22 de febrer de 2016

Crueltats de la postguerra

Ara fa 25 anys, la guerra de l’antiga Iugoslàvia va fer-nos qüestionar la condició d’europeus civilitzats. Davant dels nostres ulls, milions de persones van veure com la seva vida normal era transformada i sovint destruïda per sempre. El 1993, Susan Sontag havia anat a Sarajevo per ajudar a muntar un Beckett que sacsegés les nostres belles consciències occidentals. desenes d’escriptors a tot el món van acostar-se a la dimensió humana, política i social del conflicte i van bastir-ne un relat des de la ficció. Com ella, però sovint sense el coneixement del terreny i amb un apropament més genèric, a les acaballes de la guerra i després, desenes d’autors de tot el món van bastir un relat dels fets des de la ficció. Corresponsals de guerra, observadors, fotògrafs, soldats, víctimes, pobles sencers: tothom n’era protagonista. A vegades s’imposava la mirada intel·lectual sobre el conflicte, en d’altres s’explorava el pathos més atàvic per acabar en el lloc comú, en d’altres, encara, es recorria al vessant simbòlic per reunir cultura i barbàrie. Era una mirada exterior, que buscava la comprensió intel·lectual, l’enllaç amb el destí tràgic de l’Europa central, però sovint era massa esbiaixada o tòpica en parlar de fets quotidians com ara la supervivència diària o les cicatrius que triguen a curar-se. Només quan els protagonistes de la guerra van poder parlar, anys després, va emergir-ne un relat més cru i potser més parcial, però que equilibrava el compromís de la ficció amb la realitat i la versemblança. 

Entre aquests narradors de la postguerra hi ha el croat Zoran Malkoč, de qui l’editorial Raig Verd n’acaba de publicar el recull El cementiri dels reis menors, traduït per Pau Sanchis Ferrer. Fa uns anys em van convidar a un festival literari de Zagreb que celebrava la narrativa curta. En una de les sessions, Zoran Malkoč (Nova Gradiška, 1967) va llegir dos contes del recull. L’ambient era festiu, corria la cervesa, però a mesura que ell llegia amb una veu quieta, gairebé monòtona —i els estrangers en seguíem la traducció en anglès, projectada en una pantalla—, tots vam encongir-nos al seient. Malkoč, que va estudiar lletres i també va fer de soldat, parlava de l’endemà sense gaires manies: de la postguerra en un poble croat, dels que van tornar i la ment i el cos els bullia amb el passat, de la dificultat per sentir com a normal la normalitat. El més sorprenent, però, és que deia les coses amb una senzillesa gairebé feridora, sense grans paraules, amb el recurs de la picaresca i amb la bestialitat com a refugi. Llegir-lo amb calma, ara, m’ha fet riure i m’ha fet venir pell de gallina, tot alhora.

Jordi Puntí, versió més llarga de larticle publicat a El Periódico, 20 de frebrr del 2016.

El fenomen Bernhardi

No és cap secret que la Sala Gran del TNC intimida a la majoria de professionals del teatre. En temen les dimensions, amb una boca que és l’enveja dels productors de musicals del West End londinenc, la inclinació vertiginosa del pati de butaques i l’acústica incerta que aconsella microfonia. La Sala Gran provoca agorafòbia. Transmetre una sensació d’intimitat des del seu escenari és tan difícil com representar la batalla de Tetuan dins d’un ascensor. I, tanmateix, la mà destra de Xavier Albertí ho aconsegueix amb el superb muntatge de l’obra d’Arthur Schnitzler El professor Bernhardi. Una peça discursiva que basa tota la seva força en la contraposició dialèctica que enfronta un metge jueu que dirigeix un hospital (Lluís Homar) amb un capellà (Albert Prat), un ministre (Manel Barceló) i el seu ambiciós subdirector (Joel Joan). El metge impedeix l’accés del capellà a una jove pacient que es troba a les portes de la mort, però no n’és conscient perquè un sedant l’euforitza. El petit incident transcendeix el marc hospitalari i té una gran repercussió social. El tossut enroc de Bernhardi davant les pressions rebudes posa el focus en les diverses expressions de la hipocresia. L’obra és un enfilall de reunions privades que reflecteixen el gran debat públic que provoca l’incident. El professor Bernhardi, falcat a l’ull de l’huracà, esdevé el mirall inamovible en el que es van reflectint les diverses capes ideològiques de la ceba social.
       La proposta, en una versió reduïda de Lluïsa Cunillé i traduïda per Feliu Formosa, capta l’atenció del públic des del primer instant. La gravetat ètica de la situació es percep malgrat l’educadíssima retòrica formal del llenguatge burocràtic. La paradoxa és que tots els duels que suscita la posició de Bernhardi es mantenen en la intimitat i, tanmateix, l’agorafòbia desapareix de la Sala Gran. La grandiloqüència arquitectònica dóna pas a la gran eloqüència literària, i la prova és que es produeix un fenomen acústic extraordinari. L’obra es presenta en dues parts, de 90 i 60 minuts, i cadascuna es compon de diverses escenes separades per unes pauses molt breus durant les quals la llum s’esmorteeix i els regidors mouen el mobiliari. Doncs bé, les vuit-centes setanta persones que omplen aquests dies la intimidatòria Sala Gran del TNC aprofiten aquests pauses per tossir, estosegar o escurar-se el coll. Tan aviat com la il·luminació indica que es reprèn l’obra la remor pneumològica s’apaga, com si tot el públic agafés aire de cop per tornar-s’hi a immergir i aguantar la respiració fins a la pausa següent.
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/2/16

dissabte, 20 de febrer de 2016

AP: Antologia Poètica

A falta d’una bona llei de mecenatge i després d’una política erràtica en els impostos culturals la família Fernández Díaz ha decidit fer una aportació decisiva a la popularització de la poesia mitjançant la tècnica MM (m’aixeco i me’n vaig), últimament molt del gust del PP. Dolors Miquel fa anys que recita el poema de la discòrdia “Mare nostra que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony, l’epidural, la llevadora...” i mai fins ara no havia aconseguit que tants no-lectors de poesia l’escoltessin. El poema entra, gràcies a l’impuls decidit del fernandisme, en una antologia que podrien preparar els organitzadors de la Fira del Llibre Prohibit de Llagostera, la tercera edició de la qual es farà el juny. De material no els en faltarà. L’últim 20N vam celebrar el quarantè aniversari de "La fi del cagaelàstics", un poema anònim (que algunes fonts atribueixen a la lleidatana Concepció González Maluquer) sobre l'agonia del dictador, que acaba: "Vint de novembre gloriós, s'ha acabat el Gran Merdós. I aquests són els quatre fàstics de la fi del cagaelàstics!". Ara que Joan Carles de Borbó ha revelat el contingut unitarista de la seva darrera conversa amb Franco, fóra bo afegir a l’antologia fernandista alguns dels millors poemes sentits en recitals contemporanis. La recent desaparició de Carles Hac Mor ens mena a la seva coneguda “Oda nupcial”, que acaba amb un dring d’actualitat judicial: “La infanta juga la carta:/ vinga-vinga, anem a bodes,/ odes-odes! I aquesta oda/ poda-poda i crida: Visca/ la República, pública-pública!/ Monarquia? Anarquia-anarquia!/ A fora el Borbó, colló-colló”. També és notable el “Regal de Reis” de Biel Barnils, que comença: “Engarjolarem a la borbonalla,/ camí del sacrifici./ Portarem el cap de l’Estat/ i de les seves forces armades/ a la plaça més cèntrica del país...” L’antologia contindrà, sens dubte, poemes de Miquel Bauçà (de qui ara celebrem la reedició de El canvi), Gabriel Ferrater, Enric Casasses, Marc Romera o veus més joves com les de Josep Pedrals, Martí Sales o Eduard Escoffet.
       Però el fernandisme no ha de patir perquè el seu dit que subratlla i assenyala sigui acusat d’identitari, obsedit com podria semblar per la poesia catalana. L’antologia que ja preparen a la fira de Llagostera contindrà poemes en tantes llengües com calgui. En castellà, “Dame tu oscura hostia” de León Felipe (“No te apiades de mí, luz cenicienta./ Dame tu oscura hostia, tu último pan...”), en francès “Lesbos” de Charles Baudelaire (“Mère des jeux latins et des voluptés grecques,/ Lesbos, où les baisers, languissants ou joyeux...”), en anglès “Howl” d’Allen Ginsberg (“I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical naked...”). M’imagino aquests  poetes asseguts davant d’un àngel de la guarda anomenat Marcelo, al costat d’uns barbicanuts Hac Mor i Lizanote, recitant “Las personas curvas” de Jesús Lizano, que acaba així: “A mí me gustan las personas curvas/ y huyo, es la peste, de las personas rectas”.
Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 22/2/16


dimarts, 16 de febrer de 2016

Els primers de Filipines

Tafaneries a banda, les gales dels Gaudí i dels Goya han convergit enguany en un nom de persona que farà furor entre els propietaris de gossos: Truman. Cesc Gay ha aconseguit un munt d’estatuetes, potser perquè les tres lletres del seu joliu cognom ja semblava predestinar-lo a una triple G: Gaudí-Gay-Goya. A França ja han donat els Cèsar i a finals de febrer l’encadenament de gales adotzenades desemboca en la mare de totes les estatuetes: els Oscar. Les categories de premis que l’Acadèmia de Hollywood ha establert, poc o molt, són seguides per tots els seus epígons. Però potser aviat l’explosiva combinació de l’era digital amb els mercats globals obligarà a repensar-ne de noves. De moment, el realitzador mallorquí Hèctor Hernàndez Vicens ha rebut un premi inesperat pel seu primer llargmetratge. Hernàndez Vicens va començar en els noranta publicant llibres de narrativa. Tinc molt bons records de Qui s’apunta a matar la meva mare, una novel·la iconoclasta que presentava el món de la família amb una agudesa similar a la de l’enyorat manacorí Biel Galmés. També recordo que el títol va provocar malentesos absurds perquè la mare de l’autor és una reputada poeta mallorquina distingida amb la Creu de Sant Jordi. I no hi tenia res a veure. Hernàndez Vicens, que ha estat al darrere dels guions de sèries tan exitoses com El cor de la ciutat, Los Lunnis o Kubala, Moreno i Manchón, ha debutat al cinema amb El cadáver de Anna Fritz, estrenada al festival de Sitges. Una història de necrofília basada en la notícia d’un vigilant de dipòsit que va violar un cadàver i la presumpta morta es va despertar per la sacsejada.

       Llegeixo a Fotogramas que fins ara la pel·li ha estat vista per 9000 espectadors i ha recaptat 36000 euros. Això per a un escriptor novell seria mel, però al cinema és la xocolata del lloro. En canvi, resulta que a les Filipines és un fenomen. A partir d’una còpia pirata penjada a Youtube es calcula que més de sis milions de filipins han vist la pel·lícula. Ho van notar els actors perquè no paraven d’agregar-los al Facebook i ara es plantegen viatjar a Manila per intentar “monetitzar” —el verb tabú quan es parla de xarxes— aquest èxit clandestí. El premi Manila a la pel·lícula més remotament piratejada podria complementar-se amb el premi Johannesburg a la banda sonora remotament piratejada. Sixto Rodríguez, el sisè fill d’uns immigrants mexicans, es va retirar dels escenaris als Estats Units sense saber que a Sud-àfrica les seves cançons eren himnes, tal com explica l’oscaritzat documental Searching for Sugar Man. Rodríguez va tornar. Potser Anna Fritz també ressusciti.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/2/16

dilluns, 15 de febrer de 2016

La Pegatina al Financial Times

S’ha escrit molt sobre els titellaires detinguts cinc dies a Madrid per ordre del jutge Ismael Moreno i alliberats el mateix dimecres que el Financial Times treia el cas en portada. He llegit articles molt pertinents (Puigverd, Álvaro o Juliana, entre d’altres) sobre la trascendència de preservar la llibertat d’expressió, més enllà de la qualitat expressiva. El mer fet d’haver d’insistir en una obvietat d’aquesta magnitud ja indica la precarietat de la nostra salut democràtica. Gent de tendències polítiques tan diferents com Boadella o San Juan (d’Animalario) s’han manifestat contraris a la pena per enaltiment de terrorisme en una obra de ficció. Més encara, l’acomplexada i contradictòria reacció del consistori madrileny és una prova empírica de la inseguretat amb què governa Carmena. L’ajuntament de Madrid ha perdut una oportunitat magnífica per fer-se amb el relat de la capital del Regne, per reconèixer errors i plantar cara als tics repressors de la dreta dominant que no mira prim a l’hora de judicialitzar les seves obsessions. Tal com escrivia Francesc Serés a El País, si les veus alternatives de la nova esquerra “no saben ni defensar la ficció, com defensaran la gent?” Curiosament el detonant que va fer esclatar el cas van ser onze lletretes: “Gora Alka-ETA”, un joc de paraules malgirbat en una pancarta de fireta. Alka-ETA és un mot maleta, un fals compost rere el qual el jutge Moreno hi veu exactament el que hi van posar els titellaires, una fusió entre Al Qaeda i ETA. Un calembour més aviat matusser que incita al consum d’alka-seltzer, però que sobretot al·ludeix a dos referents caducats que defineixen els marcs mentals dels dos antagonistes d’aquesta història: els titellaires rebels i els policies perpetus (Moreno va ser poli, abans de jutge).

       A mi la detenció carnavalesca em va enxampar a Navata. Per aquelles coses de la vida estava visitant el Taller Ventura Hosta de ninots, capgrossos i gegants, tot un univers satíric d’escultures de cartó. Allà em van explicar que una vegada van treballar per a la Casa Reial fent un seguit de figures de cartó d’antics reis espanyols per alegrar una adusta exposició històrica a Madrid i que al final el cap de protocol va decidir retirar-los, tot i que no eren pas caricatures. En canvi, fa molt poc el grup musical La Pegatina els ha encarregat tres capgrossos ben caricaturescos per al seu últim videoclip: Rajoy, Merkel i Putin. Només vaig veure el motllo del de l’alemanya, bessona de la Grossa, i no hi vaig clissar cap cartellet. Ara els amics de La Pegatina ja saben què han de fer per sortir a la portada del Financial Times.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/2/16

dissabte, 13 de febrer de 2016

El III Premi Borni al lector

Durant tot aquest mes de febrer d’any bixest resta oberta la convocatòria del III Premi Borni als Lectors, l’únic guardó literari que no premia autors sinó lectors. Organitzat pel Born Centre Cultural, incita a una lectura crítica, de documentalista. Es tracta de detectar anacronismes o desajustos en obres literàries de codi realista situades en un temps històric. En anteriors convocatòries han rebut el guardó els lectors Esther Lucea (2014) i Claudi Cuchillo (2015). Lucea va enviar una perla extreta del llibre de memòries Passejant per l’ombra de Doris Lessing. La premi Nobel explica que, durant els anys cinquanta, visita un hospital a València i, en sentir parlar els metges, creu que ho fan en llatí. Cuchillo va detectar l’any passat fins a set anacronismes a la novel·la L’arqueòleg de Martí Gironell, entre els quals una invocació al plàstic l’any 1910, l’aparició d’un Ford T atrotinat a l’Orient Mitjà poc després de la fabricació del primer a Detroit o la pràctica d’una tècnica de respiració artificial que data de la segona guerra mundial.

       Entre els finalistes de l’any passat destaca un anacronisme tan canònic que sembla mentida. El lector Víctor González Galera detecta a la pàgina 202 de Mar de foc de Chufo Lloréns (sic) un personatge que pela patates a la Barcelona del segle XI, quan aquest tubercle no va arribar a Europa fins al segle XVI. El lector Xavier Andreu creu detectar-ne un de similar a Un món sense fi de Ken Follett quan llegeix sobre un comerciant de blat de moro a l’Anglaterra de 1337. Andreu revisa la traducció castellana i també hi troba maíz. Va a l’original i hi troba corn, però consulta diccionaris i descobreix que en l’anglès americà corn sí que designa el blat de moro, però en el britànic (i Follett és gal·lès) pot ser un genèric per a tot tipus de cereals i, per tant, inclou tant el moresc (corn), com el blat (wheat), l’ordi (barley) o la civada (oats). En aquest cas Follett queda exonerat de l’anacronisme en detriment dels seus traductors. Molts d’aquests perspicaços detectius ho són per raons biogràfiques. És el cas de l’argentina Mercedes Silvana, que subratlla l’anacrònic ús d’una birome en mans d’un nazi a la novel·la Cuando pase tu ira d’Asa Larsson. Silvana explica que a l’Argentina tothom coneix la història de la birome, un bolígraf, perquè l’hongarès László Biro el va patentar a l’Argentina al final de la Segona Guerra Mundial, de manera que un cap de les SS que pren notes amb bolígraf a Suècia l’any 1943 és anacrònic. En els videos que difon el Born Centre Cultural per divulgar la convocatòria del premi Enric Gomà explica per què va descobrir un desajust a La verdad sobre el caso Savolta de Mendoza. Un jutge pregunta on vivia Lepprince i l’interrogat respon: “En la Rambla Cataluña, número 2, piso 4º”. Gomà, que viu just al davant, diu que en l’època de la novel·la (1918) ningú podia viure en aquesta adreça perquè el solar l’ocupava el cinema-teatre Gran Salón Doré. Les candidatures es poden enviar a PremiBorni@bcn.cat fins al 29 de febrer.




Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura de La Vanguardia el 13/2/16

Entradas populares

Compartir