dimarts, 31 de maig de 2016

Torna-la a reinterpretar

El resultat de la consulta als ciutadans de Tortosa sobre el manteniment o la retirada del monòlit de l’Ebre és inequívoc. La participació del 30% permet parlar amb propietat del terç de Tortosa. Dos terços d’aquest terç (68%) han votat l’opció que advocava per mantenir el monument (i reinterpretar-lo), mentre que només un terç del terç (31%) ha donat suport a retirar-lo (i museïtzar-lo). La interpretació d’aquests resultats d’aritmètica inequívoca no s’ha fet esperar. Es parla de vot no ideològic, es subratlla que no coincideix amb el mapa electoral tortosí i s’explica apel·lant a una clau que no obre cap porta, la clau local. Perquè, vist des de fora, resulta inquietant i incomprensible. Tant com la irrupció d’un nou terme epistemològic, la reinterpretació, que recorda el revisionisme de temps pretèrits. L’enunciat de l’opció guanyadora deia: “Mantenir, reinterpretar i contextualitzar el monument a la batalla de l’Ebre per promoure la memòria històrica i la pau”. Els tres infinitius que l’encapçalen es veuen condicionats pel pes del primer: mantenir. L’alternativa perdedora començava per “Retirar-lo i museïtzar-lo”, i el pes requeia en el verb retirar. Un entorn museístic manté el respecte per les coses, perquè les projecta a les vitrines de la història. Vitrines, no pas papereres. L’Ebre no és, ni ha de ser, un museu. Lo riu no és vitrina, sinó vida, tal com llegim als murs que en limiten la llera. I en la vida els símbols operen en primera lectura, per més context, reinterpretació i literatura que s’hi vulgui afegir des de les institucions.


       Serà digne d’anàlisi el procés de reinterpretació a què ara sotmetran l’aguilenc monòlit. Jo, la millor reinterpretació d’un monòlit la dec a la senyora Engràcia, una clienta de la sabateria que els pares tenien a Virrei Amat que dels monòlits en deia manolitos. A veure si cap il·luminat ho supera. A partir d’ara s’obre una finestra d’oportunitat, per dir-ho en tertulianès, per a l’escola reinterpretativa de totes les disciplines. No només artístiques. Les dues piràmides coronades per una àguila amb la inscripció victoriosa extirpada i una creu de sant Jaume trepitjada per un soldat estelat tenen una retirada a les sis copes d’Europa en blanc i negre que va guanyar el Reial Madrid en ple franquisme. Cinc de seguides de 1956 al 1960 i una sisena el 1966, totes en un altre format competitiu i segons unes altres regles del joc. Reinterpretar-les i contextualitzar-les no serveix de res si, ara que el Reial Madrid acaba de guanyar la seva cinquena Champions, tots els còmputs insisteixen a dir que ha guanyat l’onzena.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 31/5/16

dilluns, 30 de maig de 2016

Subvenció o subversió

Sobre els fets de Gràcia s’han escrit moltes columnes. La majoria posant èmfasi en els violents enfrontaments entre incendiaris i policia. Els conflictes mai no són simples i totes les consideracions que s’hi puguin fer resulten pertinents per comprendre’n la complexitat. Ho hem vist en la diversa percepció veïnal sobre la presència del col·lectiu que ocupava el local de la discòrdia i la radical animadversió de molts manifestants contra els mitjans de comunicació. Ho veurem en l’ús polític que els partits faran d’aquests fets lamentables, instal·lats en una permanent campanya electoral. És una obvietat que l’ús de la violència, descontrolada o institucional, sempre provoca ferides. I també que ve precedida per una tirallonga de causes que desemboquen en el seu esclat. Aquí és on situen el debat molts activistes, en un món paral·lel al de comerciants afectats, propietaris de motos cremades, periodistes agredits i damnificats diversos.


A la mateixa Gràcia del Banc Ocupat operen moltes entitats socials. Una d’elles, la Fundació Nexe, al carrer de l’Escorial. Nexe és l’escola per a nens amb pluridiscapacitat a la que va assistir el nostre fill Lluís 6 anys, un projecte que fa 35 anys que opera al barri de Gràcia fent una gran tasca social i educativa. Els seus beneficiaris són els que, probablement, podríem considerar els éssers més desfavorits de la nostra societat. Vaig contribuir a crear el Mou-te pels Quiets encara en vida de mon fill i després he participat en nombroses iniciatives per aconseguir diners per a Nexe. Recordo que, quan l’any 2001 hi vam anar a raure, la seva supervivència econòmica penjava d’un fil, i sempre s’han hagut de basquejar per trobar finançament de les maneres més imaginatives possibles. Perquè l’Ajuntament, tot i la bona predisposició, mai no té prou diners per a ells. Durant el govern de Trias des de Nexe van demanar un local per atendre més nens i els en van oferir un a un lloguer inassolible de 2000 euros al mes. Quan s’han assabentat que, en aquelles mateixes dates, el consistori pagava religiosament un lloguer mensual de 5000 euros per l’anomenat Banc Ocupat s’han indignat. La fundadora de Nexe, Cécile de Visscher, ha sol·licitat ajudes públiques per totes les vies possibles i ha rebut molts copets a l’espatlla. Ara es pregunta, i jo m’ho demano també, si no ha errat el mètode de tractar amb l’administració. Perquè, entre altres contradiccions del sistema i de l’antisistema, la crisi de Gràcia ha mostrat de manera descarnada que el mètode més eficaç per obtenir subvencions és l’amenaça.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/5/16

dissabte, 28 de maig de 2016

James Pastuch

A la Fira del Llibre de Varsòvia impressionava el fervor amb què els lectors omplien el flamant estadi nacional, estrenat fa quatre anys per a l’Eurocopa que Polònia va compartir amb Ucraïna. Els accessos estaven plens d’estands i durant el cap de setmana la zona de la gespa es va poblar d’escenaris, gandules i activitats infantils diverses. L’estand de l’Institut Ramon Llull va acollir un munt d’actes, atès que Barcelona era coprotagonista de la Fira juntament amb la literatura hongaresa. Entre tots els autors estrangers que vam passar per la Fira n’hi va haver un que va destacar. Es tracta de James Pastuch, un novel·lista bigotut que des que li van traduir la primera novel·la al polonès el 2013 mou masses al país de Gombrowicz, Witkiewicz o Mrozek. Dijous, just després de la inauguració oficial de la Fira, Pastuch va presentar la traducció de la seva novel·la Cień eunucha a la ràdio pública polonesa, en una entrevista oberta al públic que congregà lectors vinguts de tot el país. L’endemà vaig assistir a un acte de presentació d’una magnitud que a Barcelona podem veure poques vegades. Quan ens visiten John Irving o Haruki Murakami, per exemple. Pastuch se sotmetia a les preguntes d’un periodista cultural polonès assegut en un sofà a l’escenari d’un teatre, amb l’única companyia d’una traductora i dos rollups amb les cobertes de dues de les seves novel·les, la que presentava i el seu gran èxit, Wyznaję. L’acte va durar una hora llarga i, malgrat l’alentiment inevitable de la traducció consecutiva, va ser seguit pel públic amb gran interès. Cridava l’atenció la doble velocitat de les reaccions del públic. Quan Pastuch feia algun comentari irònic un grapat de compatriotes reia vint segons abans que la majoria del públic, que just després reaccionava a la traducció al polonès. El torn de preguntes va ser llarg i variat, i el moderador va haver de limitar-lo, com si fos una roda de premsa de Luis Enrique.

       Després de l’acte, la majoria dels cinc-cents espectadors va comprar al vestíbul alguna (o algunes) de les quatre novel·les que Pastuch té traduïdes al polonès i va fer cua pacientment perquè l’autor bigotut els signés els exemplars. Jo no m’hi vaig quedar, però em consta que l’últim lector va trigar dues hores a aconseguir la signatura. L’endemà, ja al recinte firal, Pastuch va a tornar a monopolitzar l’atenció. Mentre Tahar Ben Jelloun feia un acte a l’estand de l’Institut Français, Pastuch ocupava l’espai central de la Fira habilitat davant de la llotja de l’estadi. No hi havia ni una butaca buida a les dues ales de la llotja i, després, les cues per a les signatures a l’estand de l’editorial que tradueix Pastuch al polonès, Wydawnictwo Marginesy, van tornar a ser compactes. Els quatre títols de James Pastuch que triomfen a Polònia són Wyznaję (Jo confesso), Głosy Pamano (Les veus del Pamano), Jaśnie pan (Senyoria) i, ara, Cień eunucha (L’ombra de l’Eunuc). Traduïts del català. Pastuch, en polonès, vol dir cabrer, i el gran triomfador de la Fira del llibre de Varsòvia es diu, en realitat, Jaume Cabré.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 28/5/16

dimarts, 24 de maig de 2016

Ics, ve baixa, palet

L’infatigable estudiós tarragoní Ramon Marrugat Cuyàs m’envia un article seu que recull una tirallonga d’errors de dicció recopilats al Camp de Tarragona. El desencadenant és una falca radiofònica sobre la celebració de la festa del Beat de Riudoms en la que la locutora pronuncia bit, com si parles d’informàtica o del moviment beatnik. Després relaciona diversos errors amb modalitats dels jocs de paraules que vaig descriure a Verbàlia i acaba per divulgar un precedent sensacional que desconeixia. La cosa ve arran d’un altre error radiofònic. En aquest cas, una locutora també tarragonina que, en llegir una notícia relacionada amb l’hospital Joan XXIII, pronuncia Joan Txií. Marrugat escriu: “no sabem si és que es pensava que era un nom xinès o bé el del membre d’una facció musulmana”. Sembla un acudit. Les Luthiers ho han fet servir en diverses de les hilarants al·locucions de Mundstock. Però no ho és. Sense sortir de la família papal, cal recordar un episodi clamorós relacionat amb el papa Joseph Alois Ratzinger, pou de discreció entre els catalitzadors de fervor catòlic polonès (Joan Pau II, el papa Karol Józef Wojtyła) i argentí (Francesc I, el papa Jorge Mario Bergoglio). El 28 de febrer de 2013 Ratzinger va fer un pas al costat i va situar el papat de Benet XVI a la reserva. Ara el papa emèrit ha fet 89 anys i un trienni en un segon pla. Quan el 2011 va visitar Madrid, un grup de fidels entusiastes ens van deparar un dels moments més èpics de la història dels viatges papals. Poden recuperar-les a Youtube. El victorejaven amb un impagable “Benedicto, equis, uve, palito” mentre feien una coreografia digna de YMCA marcant amb els braços la X, la V i el palet. Al costat de la seva creativitat el Joan Txií de la locutora tarragonina empal·lideix.


       El cas és que en el seu article Ramon Marrugat documenta un precedent extraordinari del que ell anomena “aquesta bufonada lingüística”. Recupera una entrada de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana de Pere Labèrnia, que data de 1864. L’entrada XIU. Amb l’epítet de “Beneyt del cabàs”, aquesta entrada ve definida d’una manera sensacional. “XIU. Se diu ab relació a un clergue papanatas que cantant en lo cor una llisó presa de las obras del papa Benet XIV, llegí las xifras romanas com si formassen una veu catalana.” La llàstima és que, tal com indica Marrugat, aquest neologisme de mitjan segle XIX (pronuncieu-ho com a xix-kebab) no es conservà en la lexicografia posterior. Altrament, Felip VI, desposseït d’algun privilegi per ajuntaments republicans, seria més apreciat entre els viticultors.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, dimarts 24/5/16

dilluns, 23 de maig de 2016

Plans alternatius

Sense que serveixi de precedent, avui utilitzaré l’espai d’aquesta columna per intentar resoldre un problema particular. Compartit amb molta gent, però particularíssim. En principi, el problema el tindré d’avui en vuit menys dos. No em surten els números perquè si hem convingut que d’avui en vuit tornarà a ser dilluns i jo tindré el problema dissabte, hauria de ser d’avui en sis, però avui és vint-i-tres i si a vint-i-tres n’hi sumo sis me’n surten vint-i-nou, que és diumenge. Ja veuen que estic nerviós, perquè jo el problema el tinc dissabte vint-i-vuit a les vint hores i quaranta-cinc minuts. És un problema gros, que pot durar noranta minuts, en pot durar cent vint o tot l’any. La qüestió és que busco un pla alternatiu per passar l’horeta llarga de prime time del proper dissabte. Mentre moltes teles connecten amb Milà per veure la final de la Champions, a mi m’aniria la mar de bé tenir un compromís ineludible. Ja sé que la cartellera de cinema m’ofereix desenes d’alternatives per estar dues hores a les fosques pels volts de les 20:45, però i els mòbils? Amb les funcions teatrals del dissabte em passa el mateix. Victòria de Pau Miró, a la Sala Gran del TNC, a banda de tenir un títol desavinent, no gatanteix el segrest de mòbils. I a la Petita, gasten el mateix tarannà amb Qui bones obres farà de Pep Tosar. Els teatres privats tampoc no em treuen del destret. Al Romea, Els cors purs que ens proposa l’Oriol Broggi tampoc no garanteix la desconnexió. Quin patir!


       Per això busco un pla d’aïllament, i no em serveix qualsevol cosa. Res de festes particulars, en les quals sempre es pot colar un madridista camuflat pendent del mòbil. Necessito un teló d’acer. No ho sé, algun concert en una sala que garanteixi la manca de cobertura per a Vodafone o una tarda d’espeleologia per coves no gaire perilloses. Prometo valorar totes les propostes. De moment, l’únic que se m’ha acudit per evadir-me és buscar sales de Room Escape, aquesta nova modalitat de lleure dels jocs d’escapament. A Barcelona n’hi ha desenes, de totes les temàtiques. Són sales tancades de les quals cal intentar sortir-ne en un temps determinat. Sempre en grup. Hi ha codis secrets, cadenats, enigmes lògics, claus amagades, missatges diversos… Els jugadors, monitoritzats i auxiliats pel responsable de la sala des de l’exterior, col·laboren per trobar la manera de sortir del laberint interior. El temps passa volant i he comprovat que es pot demanar hora pel dissabte a les 20:45. El problema és que tots els que conec estan pensats per sortir-ne en una hora i a les 21:45 quedarà tota la segona part. Algun pla alternatiu més?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/5/16

diumenge, 22 de maig de 2016

Escales a l'infern

Just abans de Sant Jordi, Esteban Linés explicava aquí que s’havia reobert un cas de presumpte plagi que afecta a una de les cançons més conegudes de Led Zeppelin: l’emblemàtica Stairway to heaven. La sospita sobre la cançó ve de lluny, però ara el jutge Gary Klausner ha decidit que hi ha cas per jutjar Jimmy Page (música) i Robert Plant (lletra). En canvi, el baixista John Paul Jones i la discogràfica Warner queden exonerats i no hauran d’anar a judici. Segons el jutge els primers compassos de la cèlebre cançó de Led Zeppelin són prou semblants als de la cançó Taurus del grup Spirit. L’autor presumptament plagiat, Randy Wolfe (àlies Randy California), va morir a Hawaii, però els seus representants legals fa temps que persegueixen el tros de pastís que significaria un reconeixement legal de l’autoria. Llegeixo que fins l’any 2008 la cançó objecte de discussió havia generat 562 milions de dòlars en drets d’autor. Vet aquí l’interès. Poseu-hi zeros a qualsevol tema i us apareixerà un advocat disposat a trobar alguna manera legal de clavar-hi queixalada.     
El jutge Klausner posa el focus en els dos primers minuts de les dues composicions i troba que s’assemblen, però admet que comparar fragments musicals és una tasca més adequada per a un jurat que no pas per a un jutge. El que no entenc és què hi pinta l’autor de la lletra, en el judici. El reportatge de Linés incloïa les dues partitures i un link a la versió digital de La Vanguardia amb un video esclaridor. La guitarrista santandreuenca Carla Motis hi interpreta els dos inicis de les dues cançons i després opina que no li sembla que hi hagi plagi, perquè la sèrie comuna de quatre acords descendents és una convenció molt habitual en aquest estil musical. Escolto també altres gravacions i no hi sé trobar el delicte, tot i que les similituds entre fragments musicals sovint són d’una subtilitat enorme. Resulta paradoxal, però judicialitzar els conflictes és, de vegades, la millor manera d’allunyar-se de la justícia. Aquest sembla el cas. Segur que no sovintegen les acusacions de plagi en cançons recents, ara que ja no generen tants drets perquè la indústria discogràfica ha perdut pistonada davant de la música en directe.

Pel que fa a Robert Plank, vaig arribar a odiar-lo. Durant l’adolescència, en els meus ambients de Noubarris més d’un conegut s’havia estat hores intentant desxifrar la lletra de Stairways to Heaven. Mentre els nostres germans grans estudiaven kremlinologia, nosaltres ens barallàvem amb aquella lata de la “lady who’s sure all that glitters is gold”. Hi buscàvem sentits obscurs i la llegíem del dret i del revés. Literal. Perquè corria l’espècie que llegida del revés ocultava un missatge secret satànic que començava “Oh, here’s to my sweet Satan…” Mai ningú no ho va saber transcriure de debò, però si això fos cert i Robert Plant hi hagués plantat aquesta llavor satànica, el jutge Klausner hauria de citar com a testimoni Enrique Vila-Matas, perquè tothom sap que E. Vila-Matas, del revés, es llegeix Satam Alive.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a la secció de Cultura 21/5/16

Entradas populares

Compartir