dimarts, 28 de juny de 2016

Codi odontològic

       L’ètica és un concepte tan complex que només queda clarament descrit en absència, tot i que grans pensadors contemporanis com el fiscal Horrach o el magistrat De Alfonso han establert que “la falta d’ètica no és delicte”. Perquè ho sigui cal que la llei tipifiqui què no es pot fer en l’exercici d’una professió i estableixi un codi deontològic. Totes les professions modernes en parlen, de deontologia, però la dificultat d’establir-ne uns límits clars ja comença pel nom. És per això que molta gent es confon i parla de codi odontològic, com si fossin a cal dentista. No és pas intenció d’aquesta columna posar en qüestió la deontologia dels odontòlegs, sinó comentar els anuncis de dos productes relacionats amb aquesta bella professió, tantes vegades denostada. D’una banda, l’espot d’unes pròtesis dentals de la marca Corega; per l’altra, el de la pasta de dents Sensodyne. Aquest és el primer que em va cridar l’atenció, potser perquè últimament la gasto. Es veu una noia que parla d’una de les diverses varietats de dentifrici que, segons l’espot, reverteix el desgast àcid de l’esmalt i ajuda a endurir-lo. La joiosa usuària està entusiasmada amb els efectes benèfics de la seva pasta i remata el discurs amb una frase alarmant: “Sensodyne me ha cambiado la vida”. Un d’aquells tòpics que els pedants reserven a llibres o pel·lícules quan en volen fer un panegíric. El segon anunci odontològic està protagonitzat per una colla de joiosos barbacoïstes amb aspecte de prejubilats. El realitzador de l’espot té la virtut d’enxampar-los a tots menjant com lladres i, entre queixalada i queixalada, ens cola el missatge del patrocinador: “con Corega vive a tope”. Cal recordar que el producte en qüestió és una pròtesi dental.

       Identificar el concepte de viure al límit amb clavar queixalada com un rosegador de barbacoa és una mica trampós. No hi surt Luis Suárez ni el comte Dràcula, entre els convidats a la barbacoa. Més aviat semblen els personatges de la cèlebre cançó de Georgie Dann. En canvi, la noia de Sensodyne podria ser una lectora amatent de Paulo Coelho. Deu ser per la ressaca electoral, però no puc evitar associar els rosegadors prejubilats amb els candidats a les últimes eleccions ni tampoc la noia de l’esmalt amb algun elector. Sabem que la publicitat es fonamenta en la hipèrbole per cridar l’atenció dels estabornits consumidors, però en aquests dos casos n’han fet un gra massa. No dic que calgui establir un codi deontològic per als productes odontològics. Només dic que canviaré de pasta de dents. Tant que m’havia agradat la Vademècum, ni que només fos pel nom, i ara em costa de trobar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/6/!6

dilluns, 27 de juny de 2016

Les sèries i el temps

Aviat haurem de trobar una traducció per al concepte anglès binge-watching, tan de moda a tot arreu. Hi ha qui ho tradueix per “teleaddicció”, però és inexacte. Literalment, binge-watching vindria a ser “mirar amb un excés compulsiu”, de borratxera visual, i es refereix sobretot a l’acció de veure tota una temporada d’una telesèrie en una setmana o, en casos més extrems, d’una sola tirada. Abans —a lèpoca de Jo, Claudi, Dallas o Cañas y barro, per exemple—vèiem les sèries amb un ritme setmanal, aguantant-nos el suspens durant set dies, però els devedés i la televisió digital han portat més llibertat. De fet, aquesta manera de lliurar-se a una ficció s’assembla molt a la lectura d’una novel·la que no pots deixar. El lector o l’espectador es pensen que controlen el ritme amb què volen saber què passa, i potser per això la traducció hauria de jugar amb la idea de “devorar una sèrie”, o “empassar-se-la”.

Fa uns quants dies, precisament, la cadena Netflix va presentar un informe en què analitzava els hàbits dels seus clients i va confirmar que la majoria de telespectadors es lliuren al binge-watching sense cap problema. L’estudi remarcava que, quan es tracta de thrillers i sèries de terror, com ara Breaking Bad o The Walking Dead, hi dediquen entre dues i tres hores diàries, o més i tot. En canvi, amb els drames polítics o històrics, com ara House of Cards o Mad Men, s’ho prenen amb més calma. També com en literatura, doncs, l’estil i la complexitat argumental demanen un altre ritme.

 Fa poc vaig veure la quarta temporada de la sèrie The Americans, esplèndida i trista com en cap altre moment, amb els conflictes familiars i sentimentals dels espies russos cada cop més enrarits per la seva vida excepcional. Érem el 1983 i una de les subtrames es referia als soldats que morien a la guerra de l’Afganistan. Paral·lelament llegia Els nois de zinc (Raig Verd), el reportatge que Svetlana Aleksiévitx dedica a aquella guerra. Durant dos dies la lectura i la sèrie van coincidir en la meva vida i després es van distanciar de nou. La sèrie va avançar amb el seu ritme trepidant i la lectura dels horrors reals —els plors de les mares, l’odi dels soldats que tornen i el dolor dels tolits— encara continua amb mi, sense concessions.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juny del 2016.

Postals perfumades

Tot i que les inicials del títol siguin PP, aquesta columna no és postelectoral sinó escatològica. La cultura catalana és coneguda per la seva afició a l’escatologia. Molts estrangers s’esparveren quan coneixen tradicions nadalenques tan nostrades com fer cagar el tió o posar un caganer al pessebre. Com que aquest és el típic article que escrius perquè surti publicat l’endemà d’una contesa electoral sense saber-ne els resultats aritmètics ni, menys encara, les primeres valoracions de les forces polítiques que maldaran per apropiar-se del relat post-electoral, qualsevol sorpresa resolutiva que es pugui haver donat durant la nit pot agafar el columnista amb els pixats al ventre i sense cap possibilitat de rectificar. Res que no sigui un empat, inexorablement tècnic, entre els pressumptes blocs serà una sorpresa majúscula. Tant se val si hi ha sorpasso com si no. Tot el que no sigui un pas enrere (o al costat) del president en funcions serà un pas zebra protegit per un cordó policial de Fernández y de Díaz. Els candidats empatats es veuran obligats a fer un Abbey Road de hàmster durant les setmanes caniculars fins que arribin a constituir un govern o esgotin novament el termini.
       Per això aquesta columna posa el focus en un comunicat de premsa que vaig rebre divendres per part d’un servei de fotografies en línia líder a Europa que abans es deia Fastlab. El motiu és una aplicació per a mòbil que permet enviar postals personalitzades amb les fotos del remitent des de qualsevol lloc del món sense necessitat de comprar segells, ara que la filatèlia ja comença a ser una disciplina arqueològica. És una bona idea que pot reomplir les nostres bústies amb les cada cop més escasses postals d’estiu. Com gairebé sempre, la innovació digital té víctimes col·laterals, però no deixa de ser llei de vida. En aquest cas, els damnificats són els editors de postals i els quiosquers que en venen. Però el seu nom desprèn un mal flaire, perquè tant el servei de fotografies en línia com l’App es diuen Pixum. Un nom que prové del píxel, esclar, però que demostra un desconeixement (o menyspreu) lingüístic notable. Pixum és la paraula que feia anar mon àvia quan entrava en un lloc tancat i sentia ferum de pixats. Pixum. Més malsonant que dir-ne orina o pipi. La irrupció del píxel (contracció de picture element) ja és general. Encapçalats per la productora Pixar, ha aparegut la revista Pix, la gamma de telèfons de Nokia Pix, el Palm Pixi, el Nissan Pixo o el portal Pixmania.com. Tanta incontinència urinària ens aclapara mentre esperem que algun polític ens convenci que no vivim a Can Pixa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum el 27/6/16

dissabte, 25 de juny de 2016

Clownia i les utopies

Pallasso és un terme ambivalent que els polítics sovint fan servir d’arma llencívola. Tot i que ens va arribar del francès, etimològicament prové de l’italià pagliaccio, un derivat de la paglia (palla) que designava les màrfegues i s’aplicava als còmics perquè vestien de manera grotesca, amb roba que s’assemblava a les teles de matalàs. Aquest cap de setmana, Sant Joan de les Abadesses es transforma en Clownia per l’energia encomanadissa del grup Txarango, originaris del Ripollès i rodalia. Per tercer any consecutiu, s’hi celebra un festival de música que transforma la vila triada per Guifré el Pilós per fundar-hi un monestir en una veritable vila d’acollida. Els santjoanins, que segons un padró recent no passen de tres mil cinc-cents, acullen cinc mil visitants amb una organització modèlica que transforma el desequilibri demogràfic en un exemple d’intercanvi profitós. El recinte del festival, que inclou tres escenaris i dos espais per a d’altres disciplines escèniques, és Utopia. Té moneda pròpia, el clown, un escenari anomenat Àgora que aplega la vessant més social del festival, tallers del clown Guillem Albà i un lema fester: “un món que balla és un món millor”. Dins d’aquest món efímer anit hi ressonaren grups com Animal, Els Catarres o Doctor Prats i avui ho faran Falciots Ninja, Buhos, La Raíz, Itaca Band o Brams. Seria un escenari magnífic perquè alguns dels nostres polítics més eximis passessin la jornada de reflexió. Com que és un espai utòpic fora de la zona euro descobririen com, per exemple, un grup de Gandia que practica rock, reggae i ska amb una potència indiscutible literalment “no s’ha de partir la cara” per cantar en castellà al cor de Catalunya. Acaben de publicar el seu cinquè treball, “Entre poetas y presos”, que segur que farà les delícies del ciutadà Albert Rivera.

       Però el més destacable de Clownia no és el que succeeix a l’interior del recinte efímer d’aquesta vila musical. El que de debò compta és la implicació dels habitants permanents de la vila, que acullen sol·lícits els nouvinguts però els marquen clarament les regles del joc. Tot això passa sota la tutela i el suport d’un ajuntament dirigit per l’exsocialista Ramon Roqué, ara sota les sigles de MES (7 regidors), acompanyat a l’oposició per 3 regidors d’ERC i 1 de CiU. Els altres dos grups que es presentaven a les municipals en van quedar fora, la CUP amb 108 vots (5,39%) i el PP amb 29 (1,44%). Clownia no arriba en paracaigudes al Ripollès sinó que neix des de la proximitat i atreu gent de la llunyania. Per això enguany hi actua la Coral Safari d’Uganda, l’ivorià Tiken Jah Fakoly o els japonesos Rex and Sun Flower Seed. Per això a la plaça Major de la vila els mateixos Txarango que hi jugaven de nens munten un escenari obert a tothom i cada dia la programació hi comença. Ahir amb Nyandú i Hora de Joglar. Avui amb el gran Tomeu Penya i Séptimo A. Clownia és la mostra empírica que una crisi humanitària com la dels refugiats hauria de ser gestionada des dels municipis i no pas des dels estats.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 25/6/16

dimarts, 21 de juny de 2016

El ‘sorpasso’ compulsiu

Ha començat la campanya electoral i, de moment, l’únic guanyador a les enquestes és la paraula sorpasso. Em meravella amb quina facilitat els periodistes, tertulians i fins i tot els mateixos polítics s’han afanyat a utilitzar-la i esbombar-la. “El CIS confirma el sorpasso d’Units Podem al PSOE”, titulava ahir aquest diari. Xavier Domènech deia al míting inaugural: “Sabem que només hi ha un sorpasso que valgui, i és el sorpasso que farem al Partit Popular el 26-J!”. No cal esforçar-s’hi gaire per adonar-se que es podria dir “l’avançament” —o fins i tot “l’avenç” si volem ser més cultes— i tothom ho entendria, però suposo que l’italianisme li dóna un plus d’emoció i misteri, i a hores d’ara això és exactament el que necessitem per tornar a votar.

Els diccionaris diuen que el terme va florir políticament el 1984, quan el Partit Comunista italià va superar la democràcia Cristiana a les eleccions europees, i ho van celebrar gairebé com una victòria dels azzurri. Abans, però, hi havia hagut una pel·lícula del gran Dino Risi, Il sorpasso (1962). Fa poc la vaig tornar a veure. Els joves Vittorio Gassman i Jean Louis Trintignant es passaven dos dies al volant d’un Lancia Aurelia, descapotable, corrent per les carreteres acabades d’asfaltar del desarrollisme italià, avançant tots els cotxes i carros i motorinos que es trobaven al davant. Vivien la vida lliurats al sorpasso, sense normes. Hi havia una escena en què escoltaven un disc de Domenico Modugno al cotxe. Gassman comentava que estava de moda “l’alienació, com en aquell film d’Antonioni, L’eclipsi”, però a ell tot allò l’avorria. Preferia l’adrenalina de conduir.

Fins i tot d’una manera inconscient, pot ser que l’ús del sorpasso vulgui remarcar la italianització de la política espanyola. La centrifugació ideològica amb tants partits diferents, però també aquesta sensació canicular de ferragosto abans d’hora, de cosa lenta i burocràtica, que com menys t’ho esperes esclata amb una potència neorealista. S’apel·la el sorpasso, doncs, l’avançament a la italiana, potser per no haver de recuperar allò del gir lampedusià.


Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juny del 2016.

Sorpasso o sarpasso

Els enigmistes sabem perfectament quin peix viu transvestit en un convent (de 6 lletres), o quin pintor valencià es va especialitzar en monges cuineres (de 7 lletres), o quina és la festa de pijames ratllats que se celebra a les cel·les d’un convent (de 8 lletres) o encara amb quin mètode conventual combaten els sorolls les monges durant l’àpat del migdia (de 7 lletres). També els lectors d’aquesta columna ho sabran, si arriben al final. Un lector amb esperit enigmista m’envia un meme de Pablo Iglesias disfressat de monja en posició Walker (caminant com Johnnie Walker, vaja). Res a veure amb el polèmic cartell valencià de la Geperudeta i la Moreneta donant-se el bec. Com que no pretén ser cap enigma sinó una facècia, la solució figura a peus del caminant: Sor Passo. Hi ha un munt de memes que juguen amb aquest terme italià que ara està de moda, però la majoria ho fan amb imatges extretes del referent cinematogràfic. La pel·lícula de Dino Risi amb Vittorio Gassman i Jean Louis Trintignant a bord d’un Lancia descapotable que tenia un clàxon estrident. Veig Iglesias i Errejón a bord del Lancia, en blanc i negre, o un cartell en colors vius de la pel·li de Risi amb Iglesias al volant i Susana Díaz d’esquena, embotida de manera poc afavoridora en el biquini blanc que al film lluïa Catherine Spaak.

       Sorpasso en italià vol dir avançament i ha tingut una vida extraviària relacionada amb l’economia i la política. Els italians van usar el terme amb eufòria futbolera quan el seu PIB nominal va superar el del Regne Unit, l’any 1987. I també, en sentit contrari, quan l’Espanya de Zapatero que el 2007 corria feliçment cap al precipici va ultrapassar el PIB italià. Julio Anguita havia importat el terme sorpasso a la política espanyola a primers dels noranta, quan IU va pretendre de bades assaltar l’hegemonia del PSOE i avançar-lo, igual com el PCI ho intentà amb la Democràcia Cristiana a Itàlia. En l’actual revifalla de la retòrica gramsciana, el líder podemita Pablo Iglesias ha arribat a parlar de sorpassokización, en al·lusió a la pèrdua d’hegemonia del PASOK grec. És clar que això va ser ja fa molts mesos, abans que Tsipras perdés el prefix d’antisistema i partís peres amb l’espantall Varufakis. Ara els d’Iglesias han tornar a l’original i no passen d’invocar el Sorpasso, un terme que a l’Andalusia de la sultana Susana sona molt a prop de “zarpazo”. No sabem si Sor Passo beneirà les eleccions d’aquest diumenge, però les altres membres de la congregació que responen als enigmes plantejats aquí són sorell, Sorolla, sorpresa i sordina.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/6/16

dilluns, 20 de juny de 2016

Tribus europees

       Les denominades invasions bàrbares que van acabar amb l’imperi romà d’Occident van arribar en diverses onades. La primera, que es va donar entre els segles IV i V, la van protagonitzar pobles de noms tan sonors com els ostrogots, els burgundis o els huns. Tanmateix, la tríada bàrbara que els meus educadors Salesians sempre subratllaven era la formada per sueus, vàndals i alans. De tots aquests pobles bel·licosos, als quals podríem afegir angles, saxons, juts, francs, frisons, llombards, bàvars o àvars, només un ha obtingut el certificat de perdurabilitat verbal del llenguatge comú. Vandalisme, actes vandàlics i vàndals de tota procedència tenyeixen totes les cròniques esportives de l’Eurocopa 2016. Mentre a la Gran Bretanya la campanya del Brexit fa créixer l’espantall, França viu en un estat d’excepció encobert. La lluita sindical tensa els carrers, l’amenaça islamista manté una dramàtica latència i, per acabar-ho d’adobar, legions de hooligans panxuts s’esbatussen amb bandes criminals de russos germànicament organitzades. Quan les cadires de les terrasses esdevenen una arma l’espectacle pren un aire de Western, però una simple lectura dels informes mèdics subsegüents foragita tota temptació de banalitzar les batusses. A mitjan anys noranta vaig traduir per a La Magrana dues novel·les de l’anglès Alexander Stuart que aquesta Eurocopa m’ha fet recordar: Zona de guerra i Tribus. La primera va ser molt polèmica, perquè explicava una història d’abusos sexuals per part d’un pare dominat totalment per la seva filla, en una versió incestuosa de Lolita. Tim Roth la va portar al cinema. La segona la podem veure cada dia als telenotícies. Stuart narrava el rodatge d’una pel·lícula sobre el vandalisme dels aficionats radicals de dos clubs de futbol. Les escenes se succeïen amb un realisme que acabava ultrapassant el control del director. S’encenia la metxa i els hooligans londinencs de dues aficions enfrontades passaven a l’acció amb foc real.
       Quan Stuart va publicar Tribus encara ressonava l’escàndol que havien provocat les dissensions entre els tres jurats del premi Whitbread a la millor novel·la per Zona de guerra, que li va ser atorgat i retirat. Potser per això la crítica va acusar Tribus de truculenta i exagerada, com si Stuart hagués volgut alimentar amb benzina un foc de camp per fer-ne una gran foguera. Aquests dies d’Eurocopa incendiària he rellegit la novel·la i trobo que encara va fer curt. La devastadora imatge d’extres motivats de tot pelatge fotent-se d’hòsties sense misericòrdia mentre les teles els filmen fa pensar en una etiqueta que circula aquests dies per Twitter: #Onsónlesdones.



Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/6/16

Entradas populares

Compartir