dissabte, 30 de juliol de 2016

Pluja interior



Els responsables dels Festivals d’estiu, teatrals o musicals, sovint pateixen torticoli de tant mirar el cel. El divendres 22 amenaçava pluja quan a la Sala Fabià Puigserver estaven a punt d’estrenar l’estrambòtica versió de Platonov del belga Luk Percevalf. El director del Festival Grec Ramon Simó mirava els núvols i valorava els pronòstics de tempesta per decidir si suspenien el concert programat als Jardins del Grec. A l’interior vam seguir aquell Txèkhov monoaural com qui sent ploure, llegint la sobretitulació sense deixar de fitar uns actors neerlandesos alliçonats per no mirar-se entre ells en cap moment. A l’exterior, el xàfec va ser notable. Confiem que demà a la nit els Manel puguin cloure el Festival cantant al teatre Grec sense patir perquè la humitat ens faci baixar la serotonina. La pluja, que en alguns indrets no es considera una amenaça sinó una realitat inevitable, es viu aquí amb dramatisme. Un dels meus primers editors, Miquel Alzueta, deia que no anava al teatre perquè on no hi plovia mai. Ho contraposava al cinema. Suposo que era la seva manera de dir, en aquells anys vuitanta d’americana, Nick Havanna i corbata, que el teatre havia quedat antic. Ja fa temps que Alzueta ha canviat el món de l’edició pel mercat de l’art i no sé pas si trepitja gaires teatres, però si ho fes s’enduria alguna sorpresa.

        Hauria pogut veure com plovia al musical Fang i setge que es va representar a Olesa i al Paral·lel la temporada passada. Hi queia un veritable aiguat que afectava l’amplíssim escenari, ni que només fos per fidelitat meteorològica a les circumstàncies que van fer de la vigília de l’històric onze de setembre de 1714 un dia passat per aigua. També en aquest Festival Grec que demà acaba, esperem que en sec, l’hidròfil Alzueta hauria pogut xalar amb L’Empestat, el nou espectacle de Jordi Oriol que refon la tempesta shakespeariana amb la pesta camusiana, sense oblidar la versió que un ensordit Beethoven va fer de la peça de Shakespeare. Oriol és un poeta i actor de la generació de Josep Pedrals, Eduard Escoffet o Martí Sales que fa anys ja havia reverbalitzat Hamlet en el seu brillant La caiguda de l’H (o d’Amlet). Ara torna a acostar-se amb enginy desbordant a un relat suggerent, en aquest cas el de Pròsper i sa filla Miranda desterrats a una illa deserta, i novament ens sedueix, aquest cop sota una pluja persistent i ignominiosa que cau en escena sobre relator, piano i pianista traqueotomitzat (Carles Pedragosa), higrodirigits de manera impactant per Xavier Albertí. Va tenir el seu què veure ploure a mots i barrals durant una hora en una sala que es diu La Seca. Jordi Oriol, que ja ha escrit una vintena d’obres, és una mostra flagrant que el reconeixement del talent pot ser lent com la pluja fina, però que al final cala. La mateixa pluja que xopa un altre talentós com Roger Mas durant els tres minuts llargs que dura el videoclip de la cançó “Ella té un cel als ulls”, del seu darrer disc Irredempt. Mas hi canta sota la pluja. Alzueta, torna al teatre, home!

Màrius Serra. La Vanguardia. 30/7/16

dissabte, 23 de juliol de 2016

Violència de nombre


La setmana passada a Nuremberg va succeir un acte de violència de nombre. De nombre perquè el va executar una anciana de 91 anys i, també, perquè les conseqüències de la seva acció estan valorades en 80.000 euros. Atenent la llei de privacitat alemanya el nom de l’agressora no ha estat divulgat, però les circumstàncies del crim són públiques. L’anciana formava part d’un grup de persones d’avançada edat que visitava el Neues Museum. L’arma del crim va ser un bolígraf. I la víctima, una obra d’art signada per Arthur Köpcke, membre del grup Fluxus. La peça es diu “Reading-work-piece”, data de 1977 i consta essencialment d’una graella de mots encreuats de 15x15 amb un missatge literal de l’artista que diu “Insert words so it suits” (inserteu paraules que encaixin). L’anciana innominada va agafar un bolígraf i va complir al peu de la lletra les instruccions que Köpcke havia establert fa quatre dècades. Concretament va aconseguir encaixar cinc paraules en horitzontal (Amicalement, Nid, Tendre, Portugese i Wall) i set en vertical (Ici, Italy, Moquerel, Notes, Tres, New i Nid). En total, va guixar 52 quadrets amb lletres de cal·ligrafia prou entenedora. Després la van enxampar. Quina cara devia posar el funcionari del museu que se’n va adonar? Què li devia dir per aturar-la? Eva Kraus, directora del museu, diu ara que són conscients que la senyora no volia fer cap mal. “Tanmateix, com a museu públic no podíem evitar presentar una denúncia per aquest incident. També per qüestions derivades de l’assegurança havíem d’anar a la policia”. A l’assegurança és on consta que l’obra està valorada en 80.000 euros.

       Aquest episodi de violència de nombre, més enllà d’omplir les seccions de diaris d’arreu del món que mai no es fan ressò de cap obra artística, ha acabat d’una manera poc sensacionalista. La restauració —esborrar les 52 lletres guixades per l’anònima crucigramòfila— costarà pocs centenars d’euros i el museu se’n farà el càrrec. A més, Kraus assegura que el propietari de la peça, un col·leccionista privat, s’ha pres l’incident amb humor. Kópke avui tindria 88 anys. Si no hagués mort a Copenhague aquell mateix 1977, probablemente també s’ho prendria amb humor. O no buscava fer-nos caure en la temptació grafitera amb la seva instrucció? L’any 1989 Joan Brossa va fer un poema visual impactant que sobreposa una empremta dactil·lar (símbol de l’analfabet que no sap signar) a una graella buida de mots encreuats (símbol del domini lletrat). Corona, doncs, el món lletrat amb l’illetrat. A ningú no se li acudiria mai escriure en aquesta graella! En canvi la proposta de Köpke, que també conté la instrucció happy flower “Fill with own (sic) imagination”, és pura comèdia. Vol i dol. Per això resulta sumament risible que des del museu també diguin que es plantegen alterar l’etiqueta que presenta l’obra per deixar ben clar que els visitants no han de fer cas de la instrucció de la peça i, per tant, que està prohibit resoldre els mots encreuats. Farsants!

Màrius Serra. La Vanguardia. 23/7/16


dimarts, 19 de juliol de 2016

M'enamora l'antic

Els brocanters són éssers admirablement optimistes. Només cal veure quines coses arriben a posar a la venda per adonar-se de la seva confiança infinita en el desig humà. Al Mercantic de Sant Cugat hi ha antiquaris, brocanters i fins i tot una magnífica llibreria de segona mà que porta el nom dels mítics grans magatzems El Siglo i és molt acollidora i endreçada. La dialèctica del sector passa pel trànsit entre el vell i l’antic. Manipulant matusserament el poeta Foix podríem reescriure “Del vell me n’estic, però m’enamora l’antic”. O, per dir-ho de manera esnob, “faig calaix amb el mot vintage”, perquè el segon nom del ja referencial Mercantic de Sant Cugat resulta que és, ehem, Vintage Village. Doncs bé, hi ha un producte de brocanter que en els últims anys s’ha tornat anacrònic i va camí de fer-se més vintage que els texans estripats. És un objecte de regal que va arribar a ser un clàssic de la franja sofisticada: els encenedors de taula. En general, eren objectes extravagants que tenien com a màxima aspiració no semblar que eren encenedors. Potser per això eran tan regalats com poc usats.

       A la sabateria familiar de Noubarris, un dels clàssics obsequis nadalencs que ens portaven els representants de marques de sabates era, justament, l’encenedor de taula. Recordo una mena de pantera daurada que obria la boca per treure el foc, una sabata de senyora de taló fi que treia la flama per la punta i, sobretot sobretot, una bola del món també daurada que s’obria per la meitat, com un meló. Un cop esberlat, el viatge al centre de la terra revelava una mena de muntanyeta coronada per una pedra d’encendre i una roda estriada que es feia girar amb el dit. Em fascinava tant que vaig gastar tot el gas que devia contenir. Segur que si fem una llista de la mena d’encenedors de taula que recordem ens sortirà un inventari de rareses. Els millors, els dels hotels, restaurants i locals que se les volien donar d’elegants, sovint combinats amb cendrers de peu que, mitjançant enginyosos dispositius mecànics com discos rodants accionats per botons, amagaven les burilles de cigarret d’una manera mig màgica, provocant la fascinació dels nens. Ara ja ningú no fuma a l’interior dels locals públics i s’intenta que els nens tinguin el mínim contacte possible amb el tabac. Molts d’aquests encenedors de taula i cendrers de peu han estat prejubilats, en perdre la seva raó de ser. Deu ser el moment de recuperar-los sota l’etiqueta vintage, igual com es fa amb les càmeres analògiques, les màquines d’escriure, les samarretes amb símbols de la Unió Soviètica o els símbols franquistes.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/7/16

dilluns, 18 de juliol de 2016

Càmera o cambra dels horrors?

       La polèmica imatge de Chris Froome fent running per Mont Ventoux passarà a la història del ciclisme. Un ciclista sense bicicleta té un punt de còmic. Si, a més, va de groc i arrenca a córrer envoltat de públic cridaner, encara més. Un dels riscos de les carreteres són els accidents i els incidents amb el públic que les omple. Als ports del Tour n’hi ha hagut molts, des dels francesos que abraçaven Bahamontes al capdamunt dels cims per fer-li perdre temps al malànima que va clavar un cop de puny a la boca de l’estómac del grandíssim Eddy Merckx per perjudicar-lo en la seva pugna amb Bernard Thévenet en el Tour de 1975. L’excés de públic, sobretot a les pujades més dures, ha estat sempre una prova evident de l’interès que suscita el Tour. Els aficionats dibuixen a la carretera el nom dels seus ídols, s’hi instal·len en autocaravanes la nit abans i assisteixen a la llarguíssima rua publicitària que precedeix els corredors. Però cada cop hi ha més idiotes integrals que apareixen disfressats per les carreteres més estretes, en els últims quilòmetres, a l’espera d’aconseguir uns instants de glòria televisiva davant els més de seixanta milions d’espectadors que segueixen la Grande Boucle per la tele. El Tour és una gran xarxa social d’abast planetari que dura tres setmanes i tothom hi vol sortir.

       Hi ha gent pertorbada de tots els orígens que compareix a la carretera disfressada de dimoni, en pilota brava, amb malles de licra verda o amb la disfressa que va lluir a l’últim Saló del Manga. També hi ha marques que envien homes anunci a la guerra, a veure si cola, però en general predomina el mediòpata particular. Per intentar perllongar la seva presència mediàtica, l’interfecte no es limita a deixar-se veure al costat de la carretera, sinó que envaeix la calçada, corre al costat del ciclista tant com pot, saluda a càmera amb gestos ostensibles que despisten la moto i comet tota mena d’imbecil·litats que poden propiciar accidents entre els ciclistes. Veient les etapes de muntanya, sobta que no hi passin més desgràcies. El carnaval del Tour té un sol objectiu: el de la càmera. Tots aquests pertorbats són capaços de qualsevol cosa per sortir a la tele. La funció de les motos filmadores és donar fe de què passa, però la seva mera presència cada cop provoca més turbulències, fins al punt que pot influir en el desenllaç de la cursa. Ara ja són observadors poc fiables, perquè modifiquen allò que observen. Els espectadors, excitats per elles, corren, toquen, obstaculitzen, xoquen… Menys quan Froome va perdre els estreps, va abandonar la bici malmesa i es va fotre a córrer Mont Ventoux amunt. Ningú no va córrer al seu costat en aquell moment.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/7/16

diumenge, 17 de juliol de 2016

President Novell

       El 13 de maig de 2010, just abans de guanyar la segona lliga de Guardiola, vaig publicar un rum-rum sobre les tretze rèpliques de la font de Canaletes que hi ha a Barcelona. Es deia “¿Iremos a Canaletas?” i convocava els meus conveïns a anar-la a celebrar a la d’Horta, a la plaça de Santes Creus. El Pep Team no ens va decebre i vam canaletejar a la font hortenca més de dues-centes ànimes. En aquell ambient celebratori, un grup de joves del barri va començar a victorejar l’articulista a crits de “President, Màrius president!” Tot molt festiu i en clau local, però reconec que em van incomodar tant com si m’haguessin dit el nom del porc. Aquest dimecres vaig recordar aquells crits al Club Capitol. Davant mateix de la font de Canaletes original Queco Novell representa Confessió d’un expresident, un text magnífic de Davide Carnevali dirigit per Xavier Ricart. Tan aviat com surt a escena, l’home de les mil màscares presidencials a Polònia (Maragall, Zapatero, Rajoy o Puigdemont) es despulla de totes les capes de maquillatge i emergeix en escena a cara nua, com un veritable dummie presidencial disposat a confessar, amb un cinisme autocomplaent, la seva veritat de president que s’enriqueix, menteix i es veu premiat amb la reelecció.

       Davide Carnevali é i el blog confessional de Jordi Pujol toral espanyol del 26Jrti de cinisme que calgui, la seva veritat d' barri s un autor italià radicat ara a Berlin que ha viscut a Barcelona i ha passat pels cercles d’infinites combinacions de la Sala Beckett. Va escriure l’obra a Buenos Aires pensant en un joc analògic que portés l’espectador argentí a identificar el personatge amb l’expresident Carlos Menem fins que, al final, li sentissin dir que es deia Silvio Berlusconi. A Itàlia, el joc és l’invers. La traducció catalana, del mateix autor, prescindeix de noms. No calen, perquè gairebé tots els expresidents semblen tallats pel mateix patró. Les circumstàncies polítiques actuals conformen uns marcs mentals que l’obra activa amb viruència. Com no relacionar els retrets de l’expresident de la ficció als seus votants amb el comportament electoral espanyol el 26J? Com no relacionar les seves confessions amb el blog confessional de Jordi Pujol? Una de les troballes verbals de l’obra és la subtil diferenciació entre poble i població. L’expresident s’adreça al poble perquè és molt més senzill haver de tractar amb un sol cervell, diu, que no pas amb els de tota la població. Per això mateix, ell que no es considera pas intel·ligent sinó brillant, s’envolta de col·laboradors brillants però una mica menys intel·ligents que ell, els quals alhora fan servir la mateixa tàctica i així successivament fins a la base del poder. L’obra té la virtut d’anar més enllà de la sàtira. Al principi fa riure, però aviat deixa l’espectador en un estat postcoital inquietant que esclata com un rot agre quan l’expresident pregunta per què l’han deixat fer, un mirall fètid que empudega la platea. Durant les pauses en les que el dummie presidencial Novell beu aigua les consciències dels espectadors pateixen un procés accelerat de liqüefacció. Es prega la població que passi pel teatre que hi ha davant de Canaletes.

Màrius Serra. La Vanguardia. 16/7/16

Entradas populares

Compartir