dijous, 29 de setembre de 2016

De pallassos i salsitxes

Un pallasso no s’hauria de treure mai la perruca en públic. O desmaquillar-se. Em pensava que els augustos i carablancs s’ho transmetien els uns als altres com un ritus iniciàtic de broma. Ho dic perquè em va sorprendre que ho fes Toni Albà, durant la lectura de l’off-pregó de dijous passat per inaugurar la Mercè. Per la gravació que n’he vist a Youtube, la gent s’ho va passar bé i va seguir-li les gràcies. D’això es tractava, de fer una festa paral·lela. Encara que en aquest cas em sembla que la reacció al pregó oficial va ser exagerada i amb un punt d’histerisme col·lectiu, no ho veig com una mala idea: tant de bo cada any es fes un pregó alternatiu, a repèl de la cosa oficial, i potser amb els anys un pregó alternatiu al pregó alternatiu... Cap al final del seu parlament, però, Toni Albà va treure’s la perruca de Felip V i, canviant de to, va explicar els motius del sarau. Error: la sàtira ho du tot incorporat, realitat i crítica. Malament rai, si cal explicar-la.

Encara que d’entrada no hi tingui res a veure, el gest de Toni Albà em recorda una notícia banal que vaig llegir dies enrere. El meu caparró fa aquestes coses. El titular deia: “Hot dogs d’autor per a un bar de Nova York”, i el breu explicava que uns quants xefs de renom, com Carme Ruscalleda, Albert Adrià o Joan Roca, havien creat un hot dog especial per a un bar de còctels de Manhattan. Ja ho sabem que els xefs d’avui dia són els nous intel·lectuals, però m’intriga aquesta etiqueta “d’autor”. He perdut dos minuts a Google i he vist que ara hi ha vins d’autor, viatges d’autor, parquet d’autor i fins i tot fons d’inversió d’autor. Em sembla que, traient-se la perruca, Toni Albà va voler fer humor d’autor, és a dir, no va calcular bé el seu paper. Com passa amb els xefs que pretenen donar prestigi al hot dog (i potser acaba sent al revés: que la salsitxa els trivialitza a ells), la lliçó és que no cal que tot sigui transcendent, i únic, i tampoc no cal que ens tractin com si fóssim imbècils. Que només era un pregó.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de setembre del 2016.
© de la fotografia, El Periódico.
 

Aprendre dels Beatles

Cap a la meitat de la pel·lícula sobre els Beatles que es pot veure aquests dies als nostres cines —Eight days a week, dirigida per Ron Howard— hi surten unes imatges extraordinàries, en blanc i negre, que són de pell de gallina. S’hi veu el camp de futbol del Liverpool, Anfield, durant un partit el 1964. Milers d’aficionats a les grades que canten She loves you tots alhora, i l’ambient no pot ser més festiu. La càmera es passeja per aquells rostres i cossos atapeïts a les grades. Joves i nens i avis de classe treballadora, tots homes, boques desdentegades, gorres gastades i corbates negres de diumenge, tots cantant a l’uníson: vet aquí l’ànima crua d’aquella ciutat d’on van sorgir els quatre Beatles. Podrien ser els seus pares, i podrien ser també els pares d’aquelles noies que després anaven als concerts dels Fab Four i cridaven histèriques i es desmaiaven, com si les cançons i els esgarips les fessin arribar a alguna mena d’èxtasi, místic o físic.

Aquesta proximitat al fenomen tal com anava creixent aleshores és precisament el que fa que la pel·lícula sigui molt recomanable. Seguim la transformació musical i vital dels quatre Beatles durant els 250 concerts que van fer per tot el món entre 1963 i 1966, i encara que ens pensem que ja ho hem vist i sentit tot, s’hi aprenen coses. És fascinant escoltar les converses que tenien els quatre músics a l’estudi, sobretot Lennon i McCartney, mentre composaven a tot drap, amb quina senzillesa anaven provant de fer sorgir tonades que després hem cantat i escoltar milers de cops. Les imatges dels quatre nois a les rodes de premsa et fan comprendre que la complicitat inicial entre ells va ser clau: ells mateixos reien de les gràcies que feien a les entrevistes, com si fos el primer cop que les escoltaven, com companys de pis d’estudiants en una sortida de cap de setmana. Ho vivien tot amb una ingenuïtat que era valuosa, i única. Era com si haguessin entrat en un camp musical verge, on gairebé totes les tonades i compassos del pop estaven per descobrir. La música posterior els deu un munt de cançons memorables, però sobretot els deu la pèrdua de la innocència artística.Després d’ells, les grans giresd i concerts ja van ser una altra cosa.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de setembre del 2016.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Lladres d’identitat

Les polèmiques literàries solen ser tempestes en un got d’aigua, però de tant en tant sobreïxen, sobretot si formen part de l’ampli món literari anglo-saxó. Aquesta setmana, l’escriptora Lionel Shriver va fer la conferència inaugural del Festival Literari de Brisbane, a Austràlia. Li havien demanat que parlés sobre “comunitat i pertinença”, però ella va preferir desviar-se i fer-ho sobre “ficció i identitat política”. La seva tesi va quedar molt clara: des de fa un temps, la correcció política i, sobretot, la defensa ideològica de les identitats diverses (gènere, ètnia, classe social, religió) estan encerclant i arraconant l’autor de ficció. En un territori on és essencial la llibertat creativa, de sobte ha començat a circular el concepte d’apropiació cultural. Així, explicava Shriver, si un escriptor anglès i blanc escriu posant-se en la pell d’una noia nigeriana de 14 anys, més d’un crític li dirà que allò és “un robatori d’identitat”, que s’apropia dels estereotips culturals d’altri. Tot d’una ja no es discuteix la qualitat del text, sinó que algú escrigui sobre allò que se suposa que no li “pertoca”.

Les mateixes veus que es queixen de l’apropiació cultural són les que de seguida van atacar el discurs de Lionel Shriver. Al meu entendre, el debat es jugava en dos camps diferents i l’error és barrejar-los. Una cosa és la creativitat de l’artista, que és independent i no s’ha de confondre amb les idees de l’autor, i l’altra és la lluita per la visibilitat i el reconeixement social de tothom, sense distinció. La solució no és reduir la llibertat dels escriptors, encara que sovint predomini el patró masculí i de raça blanca, sinó ampliar la lluita social contra les desigualtats, els llocs comuns i els prejudicis. Només així les veus seran cada cop més diverses, i un dia podrem llegir una jove narradora nigeriana que —si vol— es posa a la pell d’un capellà blanc, gai i racista. Abans que res, però, potser caldria donar més visibilitat als autors existents d’aquestes minories. Començant pel mateix festival de Brisbane, que per a la seva lliçó inaugural hauria pogut convidar una autora indígena d’Austràlia com ara Alexis Wright, Anita Heiss, o Ali Cobby Eckermann.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de setembre del 2016.

És tan autèntic...!

A vegades hi ha lectures que se solapen i, encara que no tinguin res a veure, acaben ajudant-se. Dies enrere llegia un assaig del crític Lionel Trilling, Sinceritart i autenticitat. Trilling hi desenvolupa la idea que la sinceritat, que era observada com una virtut literària a l’època de Shakespeare & companyia, amb el Romanticisme va anar virant cap a l’autenticitat. La diferència contenia un matís important, encara més preciós amb la modernitat: l’artifici literari, la ficció, la mentida, formen part del joc creatiu, i és des d’aquest punt que s’ha de valorar el que és autèntic, i no pas des de la realitat. Al seu assaig Trilling no s’acaba de mullar, però dóna molts exemples per fer-nos pensar. En unes pàgines memorables, per exemple, retreu a Nathalie Sarraute que trobi inautèntica la pobra Emma Bovary, l’heroïna de Flaubert, només perquè el seu món neix de lectures fetes de llocs comuns.

L’assaig de Trilling és del 1972 i em preguntava com veuria avui la autenticitat en la narrativa actual, amb el gir tan present de l’autoficció. Aleshores vaig començar a llegir un llibre excel·lent, Bowie, del pensador Simon Critchley (en castellà a leditorial Sexto Piso). Critchley comença amb una confessió compromesa: “Cap persona m’ha donat tant plaer com David Bowie al llarg de la meva vida”. A partir d’aquí, explica la seva relació amb l’obra de Bowie i n’analitza les cançons i la carrera per destacar-ne el seu component únic com a artista, fins i tot més enllà de la música. La idea principal que Critchley defensa amb brillantor és que Bowie és inautèntic, precisament, i és aquesta impostura allò que el converteix en un gran artista. La creació d’herois i antiherois com Ziggy Stardust, Major Tom i tants d’altres, disc rere disc fins a l’últim, Blackstar, junt amb l’obsessió pels detalls mínims en gravar la música, o el sentit de les lletres, l’acosta a la Veritat. Les paraules de Critchley il·luminen encara més l’obra de Bowie. A diferència d’ell, sovint, les estrelles musicals d’avui dia fan un negoci de la proximitat, i com més autèntics i propers volen semblar, més falsos i tòpics es projecten.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de setembre del 2016.

El final de les cançons

L’altre dia, no em pregunteu per què, escoltava Year of the Cat, la cançó que Al Stewart va gravar el 1976, i al final, després de gairebé set minuts i no sé quants solos, em vaig adonar d’una cosa: ja gairebé no es fan cançons que s’acabin així, de mica en mica, com si algú anés abaixant el volum fins que es fa el silenci. es veu que tècnicament se’n diu un fade out. A més de Year of the Cat, és fàcil recordar cançons de fa unes dècades que s’acaben així. Penso en Hurricane, de Bob Dylan, que es clou amb un solo d’harmònica. O en Mrs Robinson, de Simon & Garfunkel, que s’esllangueix amb la tonada que ha dominat tota la cançó. O en Walk on By, on Dionne Warwick i els cors no deixen de cantar, però es van difuminant fins que no se sent res.

Paul Valéry deia que els escriptors no acaben els llibres, sinó que els abandonen, i amb aquesta mena de cançons passa el mateix: sembla que els músics ho deixin abans d’hora. Potser no tenen la contundència d’un final conjuntat, aquell pas del so al silenci en un segon i el ressò que et queda a les orelles, però en canvi les cançons amb fade out juguen amb el misteri d’allò que s’ha desintegrat, com si el músics s’allunyessin en la distància, cada cop més petits. Repasso la música actual i m’adono que aquesta manera d’acabar la cançó té cada cop menys adeptes. En tot el nou disc d’Adele, per exemple, no hi ha cap cançó que s’acabi així. En el de Giant Sand només una, Man on a String, i és la que té un aire més retro. Només els grups que fan una música arrelada en una tradició, ja sigui dels anys 70 o els 80, busquen l’artifici del fade out. La impressió és que la ràdio, les pistes de ball i els DJs van imposar de mica en mica, per conveniència, els finals sobtats, per enllaçar millor una cançó amb l’altra. Quan hi penso, jo trobo a faltar aquells finals lents i decreixents, com si els nous temps —ràpids, breus, fugissers— els haguessin fet fora del reialme de la música actual, per això no se m’acut millor manera d’acabar aquesta columna que fent un homenatge a les cançons amb fade out i anar abaixant el volum de les meves paraules fins que de mica... en mica... van... desapareix...

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juliol del 2016.

dimarts, 20 de setembre de 2016

Pedra, paper o visera

       Els brexitosos britànics acaben de presentar un bitllet plastificat de 5 lliures. La notícia és el material, perquè fins ara a la zona euro els bitllets són sinònim de paper. Barcelona, sempre amatent als batecs de la modernitat, innova en aquesta mateixa direcció plàstica des d’una altra perspectiva. Com a territori ocupat per les hosts turístiques, la ciutat de Barcelona acaba d’editar un curiós mapa que ha de servir d’auxili per als esforçats agents de la Guàrdia Urbana. D’entrada, és un mapa teòricament indestructible, d’un material registrat amb el nom de Paper de Pedra, una combinació de carbonat càlcic (80%) i una petita quantitat de resines no tòxiques de polietilè (20%). Res a veure, doncs, amb el cartó-pedra dels decorats teatrals, fet amb pasta de paper endurida amb gluten, guix o escaiola per imitar la pedra. El carbonat càlcic és un mineral molt abundant a les zones calcàries i les pedreres de marbre o guix en van plenes. Tot i que que sembla dissenyat per carregar-se la versemblança d’aquell joc infantil que contraposa pedra, paper i tisora, figura que aquest paper petri és impermeable, expel·leix el greix i evita la creació de fongs. Unes condicions que li permetran formar part del kit de guàrdia (urbana).

O sigui, que al costat de la porra i altres adminicles, ara els blaus uniformats portaran una arma rectangular desplegable de paper petri on es pot llegir “Barcelona en poques paraules” sobre un subtítol benintencionat: “Comunicació fàcil entre agents i visitants”. Res no és senzill, però el mapa conté una petita guia de conversa que gairebé triplica la proposta estrella del sistema educatiu trilingüe dels PPC’s: català, castellà, anglès, francès, rus, xinès, japonès i àrab. Els microdiàlegs octolingües, agrupats per temes (mobilitat, seguretat, salut, turisme), acompanyen un mapa de Ciutat Vella i la part baixa de l’Eixample. Al dors, els mapes dels altres nou districtes de la ciutat. El treball infogràfic és excel·lent i la cinquantena de missatges octolingües, rere pictogrames prou clars, remeten a les grans preguntes existencials del viatger: Sóc aquí? Bugaderia? Com anar-hi? Farmàcia? On és? Consolat? Objectes perduts? Comissaria per fer denúncia? Quant costa? Caixer automàtic? Coses així en les vuit llengües, entre les quals es troba a faltar el suahili. Per escriure La cantant calba, Eugène Ionesco va partir d’una sèrie de diàlegs extrets en desordre d’un manual de llengua estrangera, un gènere literari capaç de generar frases de la densitat moral de “My taylor is rich”. Amb les que figuren a “Barcelona en poques paraules” com a molt hauria pogut escriure un rap.


Màrius Serra. La Vanguardia. 20/9/16

dilluns, 19 de setembre de 2016

La posteritat d'Obama

Aquest estiu Obama es va encallar a l’hora de pronunciar el nom d’una reserva natural marina hawaiana anomenada Papahānaumokuākea i es va llançar a l’aigua per salvar la situació. Ara és el biòleg Thomas Platt qui s’hi ha llançat per fer-li un homenatge enverinat. No cal dir que Barack Obama passarà a la posteritat per moltíssims motius, alguns de molt evidents i d’altres més sorprenents. Per exemple, als llibres de ciència. En el repertori d’organismes vius del planeta ja n’hi havia sis que retien homenatge a Obama en el seu nom científic. A partir d’ara n’hi ha set, perquè Thomas Platt acaba de batejar amb el nom de Baracktrema obamai una bestiola descoberta a la regió keniana del Llac Victòria l’any 2012. En l’àmbit de la comunitat científica, es considera que posar el nom d’algú a una espècie animal o vegetal és un dels majors honors que es pot retre. Molts científics hi han col·locat el d’algun familiar directe o d’un artista admirat. Lady Gaga figura en el nom científic de 19 espècies animals. La passió per les papallones de Vladimir Nabokov l’ha fet passar, també, a la posteritat pel nom d’un gènere de lepidòpters, Nabokovia, que comprèn tres espècies, entre les quals una que fins i tot recull el nom d’una de les seves criatures de ficció: la Nabokovia ada.

       En el cas d’Obama, però, l’homenatge ha provocat una certa controvèrsia, perquè el Baracktrema obamai és un minúscul cuc parasitari. S’instal·la als vasos sanguinis dels pulmons dels seus amfitrions, les tortugues d’aigua dolça de Malàisia, i els pot provocar inflamacions que en el pitjor dels casos comporten la mort de l’animal. Sembla que la intenció de Platt no era irònica, però que li posin el teu nom a un paràsit capaç de matar tortugues no sembla el millor dels homenatges. Fa anys, el científic Toni Lombarte em va explicar el cas del doctor Daniel Martín, un company seu del CSIC de Blanes, que s’havia especialitzat en cucs poliquets Capensis (de la sudafricana Ciutat del Cap). Després de prendre mostres d’aquests cucs a Namíbia i Sudàfrica, li va passar pel cap batejar les noves amb el nom Nocal, per tal que la ciència universal registrés unes criatures impagables anomenades Nocal capensis, amb el consegüent doble sentit que només captarien els coneixedors de la llengua catalana. Tot i el meu encoratjament entusiasta per aquesta gran aportació a la història del pensament dels poliquets, al final s’ho va repensar. Si ara cap biòleg s’instal·lés al Senat espanyol i hi descobrís una nova espècie de paràsit, cosa que no seria gens estranya, la llista de cognoms en què es podria inspirar és interminable. Un de ben gros es podria dir Barberactrema ritai.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/9/16

dissabte, 17 de setembre de 2016

Paròdies de no-ficció

La gala de presentació de la temporada teatral catalana conduïda per Guillem Albà va tenir la virtut de ser concreta i inconcreta alhora. Inconcreta perquè no va donar gaire informació sobre espectacles específics. Concreta perquè va reivindicar el teatre des de la ductilitat del mateix llenguatge teatral, que permet tota mena de propostes. Un dels territoris que va explorar el guió de Pau Escribano va ser el de la paròdia. Amb la col·laboració d’actors i presentadors televisius, van connectar amb un presumpte programa cultural que parodiava alguns espais esportius que exploren els marges del tòtem futbolístic. Uns esforçats Toni Puntí i Gemma Ruiz narraven amb entusiasme detalls banals de la jornada teatral, previs i posteriors a una funció. Vam veure actors i actrius que arribaven al teatre a peu, en taxi o dalt d’un patinet, vam escoltar gent que sortia de la funció (el periodista esportiu Bernat Soler) sulfurada per l’omnipresència del teatre a la tele en contrast amb els pocs partits de futbol retransmesos, i fins i tot vam poder veure algun fragment de la representació, repetit a càmera lenta. Tot plegat emmarcat en el debat recurrent de la poca presència dels fets culturals en les principals finestres dels mitjans audiovisuals. Cada gremi busca sempre el seu premi, però l’omnipresència mediàtica del fenomen esportiu (tanquem zoom: futbol, tanquem una mica més: Barça) és incontestable. No han passat ni dues setmanes des d’aquella paròdia de ficció perquè una paròdia de no ficció la superi: el cantautor Neymar turmentant els veïns davant la rialla continguda d’un amic seu. Algun documentalista desvagat hauria de comparar la quantitat i qualitat dels minuts dedicats al pianista Neymar amb els dedicats a altres pianistes. Deplorable, amb les dues síl·labes centrals subratllades.

       Afortunadament, la setmana que ve s’obre el període de matriculació a la flamant Escola Municipal de Música de Can Fargues, a la masia homònima d’Horta, una vella reivindicació veïnal que per fi s’ha fet realitat. Tot semblava haver arribat a bon port fins que, ai las, ha arribat l’hora de dotar-la de contingut, perquè ara resulta que el concurs d’adjudicació ha estat recorregut per dos dels projectes educatius que s’hi havien presentat, que posen en qüestió el criteri que ha portat a l’elecció d’una empresa de gestió sociocultural sense cap arrelament al barri. L’Escola Pausa fa vint anys que opera a la zona i aporta dades en el seu recurs per afirmar que l’empresa de gestió escollida per l’Ajuntament no ha fet la millor oferta econòmica, amb un increment de salaris més baix que els altres licitadors del concurs, ni tampoc no ha quedat en primer lloc en les puntuacions dels criteris tècnics. Quan es tracta de triar sempre hi ha greuges, però la percepció dels veïns és que el govern municipal ha optat pel paracaigudes i no pas per la cultura de proximitat, la qual cosa podria inspirar una paròdia del govern Colau tan fàcilment superable com la que acaba de protagonitzar el pianista Neymar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 17/9/16

dimecres, 14 de setembre de 2016

Doble estultícia

       La setmana passada, entre els milers de tuits relliscosos que devien esborrar polítics, empreses, corporacions i persones públiques arreu del món, en va refulgir un amb llum pròpia. El va difondre el dimecres el compte oficial en castellà dels Jocs Olímpics de Rio (@rio2016_es) durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Paralímpics. Mentre el públic present a Maracanà escoltava l’himne paralímpic el compte va piular: “Suena el himno paralímpico, todos de pie”, acompanyat de tres pictogrames xirois i tres etiquetes contextualitzadores: #CeremoniaDeApertura #JuegosParalimpicos #Rio2016. Tenint en compte que la imatge emblemàtica dels Paralímpics són atletes en cadira de rodes, l’ordre de posar-se dempeus resulta desafortunada i per això van esborrar el tuit immediatament. Com és sabut, un tuit esborrat és una incitació al meme, un trofeu de caça major en el món digital, de manera que la ficada de pota (o de peu) va generar molta polseguera. No conec cap figura retòrica que permeti designar la capacitat d’equivocar-se dues vegades per motius oposats, però potser podríem fer servir la terminologia tenística de la doble falta per qualificar el tuit paralímpic de doble estultícia.

       Els responsables del tuit es van equivocar dues vegades. En primer lloc perquè es van deixar portar pel clixé fraseològic que associa himne i posar-se-drets. Hi ha usuaris nefastos del llenguatge verbal que escriuen amb descurança ortogràfica, d’altres violenten la sintaxi i n’hi ha, com en aquest cas, que es limiten a reproduir tòpics sense preocupar-se del sentit del que diuen. Són paraules vàcues repetides amb insistència de psitàcid, eslògans gastats per la barroera erosió del semenfotisme. Qui ho va redactar no ho va pensar, simplement, i això sol ja el desqualifica. Subvertint la valenciana dita: impensat i fet. El fet d’esborrar-lo ignominiosament després de les primeres reaccions a la xarxa encara agreuja l’error. Potser perquè ja havien començat amb un error clamorós, els responsables del perfil es van tornar a equivocar. Per entendre-ho, només cal fixar-se en la manera tan desacomplexada amb què el col·lectiu de cecs usa verbs com ara mirar o veure. Et veig bé, et diu un cec tan aviat com te’l presenten, o m’agrada la teva camisa. Pocs col·lectius com el de la gent amb visió reduïda tenen aquesta capacitat autoirònica. Però ho fan a consciència, sense eufemismes, com els membres de l’associació de discapacitats (ho sento, no m’acostumo a dir-ne diversos funcionals) que en un club de lectura a la biblioteca de La Cellera de Ter (la Selva) em van regalar un exemplar de la seva revista, que duia per títol “L’Esguerrat”. Sense manies. Els de Rio van ficar la pota dues vegades.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/9/16

Entradas populares

Compartir